VOSTÈ

En tercera persona, singular, es dóna.

És dona, manada discreta.

Li diuen de ser-ho.

Cauta.

Sense mots a dir.

En cova amagada ,en l’aigua

no és ni el reflex i diuen que calli.

Doncs, la norma mana. Atorga mot i causa.

"Respecti, respecti, ha de respectar.

Toleri això, la vida ho mana.

La moral ho dicta.

Respecti.

Calli, faci el favor,

Deixi que es doni el discurs

Si no calla ara, veurà qui prendrà mal."

Sóc un personatge incomprès, una antiheroïna, com tothom

Aquí va la meva confessió. 
Sóc una persona normal amant de personatges antiherois. I sovint, m’encanta ser-ho (imaginar-me així, vull dir, descriure’m així). Us sona la sensació? La sensació de separar-se de la resta. Sent una antiheroïna em puc queixar sobre com la gent no em comprèn i mil parides més. Vull dir, no tant l’estil adolescent de el món m’odia!!!!. És més en sentit de no-connexió amb les sensibilitats de la societat. És aquest el pensament: Oh! Què injust el món em sembla! Que diferent sóc a la resta, que poc social, bla bla bla.... I en situacions més concretes, seria aquest altre pensament autocomplaent amb la idea d'antiheroïna: Mira com tota la gent va súper-ràpid pel metro i jo, aquí, amb el meu ritme, contemplo el seu passar, reflexivament, ja-ja, què friki sóc!. Aquesta és la idea.

Em dic, sóc un antiheroïna perquè m’agrada dur la contrària, perquè m’agrada sentir-me diferent, perquè em crec molt sensible i em camuflo en el meu refugi. És una manera de no perdre la meva pròpia personalitat a la gran ciutat. Perquè, entre tants estímuls, a vegades tinc la sensació que em difumino amb la immensa quantitat de gent amb la que em creuo. Que m’escolo entre altres caràcters i després no em puc trobar. I aquesta és una solució, ser una antiheroïna. Com que a les pelis o als llibres, molt sovint, aquests personatges són els protas, doncs jo també intento fer-me prota del meu "caminar". Intento ser un Shrek, però és massa difícil i acabo sent com l’ase.

Intento ser un Shrek que viu tranquil al seu refugi. O una Yaya Ceravieja súper poderosa i independent. O ser un iaio de Up i buscar la pau en la rutina. O ser una ...no sé...un personatge repel·lent. Estar en la soledat i estimar-la. I ser capaç de gestionar les emocions. El problema és que aquests personatges no les gestionen. Simplement les reprimeixen. Però això serà un altre tema, del qual ja parlaré un altre dia. Perquè segurament remet a la por, i la por dóna per a molt...Però tornem on érem.

I al final de tot això, què penso?  Penso en la importància de la perspectiva i el punt de vista.

I que si bé em sento tan diferent, o millor dit, tinc les ganes de sentir-me diferent, serà precisament perquè sento que sóc molt igual a la resta. I això em remet a la relativitat, quan intento lluitar contra la tendència animal,  per tant, també humana, de creure’m el centre de l’univers. De creurem prota. Ja he dit que m’agrada veure’m a mi mateixa com un personatge antiheroi, és a dir, un personatge incomprès (per donar-me importància). Però seguint amb aquest canvi de perspectiva, de seguida que em sento sola, que estic sola (físicament), m’agrada fer just el contrari, virar completament el punt de vista, lluitar contra la tendència natural, i afegir una "màgica coletilla". Exemplifico:

Fua, ningú m’entén! Fua, penso que ningú m’entén... (fins aquí punt de vista natural, el que em ve quan estic a la ciutat) fua, doncs COM TOTHOM. Tothom deu pensar que ningú l’entén.(el que ve quan estic sola).

I així vaig fent. Qualsevol cosa que pensi sobre mi, li afegiré al darrera un com tothom, la "màgica coletilla". Evidentment a tothom no li agrada la música clàssica, ni tothom és d’esquerres, però al que em refereixo quan dic que tothom actua de la mateixa manera és amb els patrons de pensament o el tipus general. De l'estil: “vull sentir-me estimada, com tothom”, “vull dormir bé, com tothom”, "vull ser acceptada, com tothom"...

És a dir,  com si ara em poso a mirar fotos de coloms i dic: Si són tots iguals! No sé com s’ho fan per saber qui són entre ells. Sí, som idèntics en certa perspectiva (allunyada) i som diferents en una altra. Considero que seria òptim per a mi situar la perspectiva en una dimensió el màxim d’allunyada possible, perquè això em permetria relativitzar la meva condició al context i, per tant, relacionar-me d’una manera més intersubjectiva amb el món. Que vull dir amb això d’intersubjectivitat, que no objectivitat? Vull dir amb l’oportunitat de veure diferents perspectives.

Però això queda molt bonic i irreal. En realitat crec que no és aquesta la idea de per què m’agrada pensar que faig les coses, que penso, que sóc...COM TOTHOM. La raó de la intersubjectivitat és només la justificació "guai". I doncs, per què ho faig? Doncs per la mateixa raó que prefereixo veure la meva cara des de molt lluny per no veure els granets. Perquè d’altra manera, sóc excessivament conscient de mi  mateixa, i vull calcular amb precisió quines seran les conseqüències de la meva actuació, i em paro molt a pensar en el resultat d’aquesta. És com la sensació d’estar excessivament sòbria (o fer zoom amb la càmera als granets de la cara) i aquí és quan apareix el personatge antiheroi, que s’enfronta a la gran ciutat. I que té pus a la cara, i no es pot dissimular perquè el zoom no enganya.

Quan em fixo molt en mi dic sóc un personatge incomprès..., i quan noto que vull deixar de fixar-me en mi - perquè ja n’he tingut prou de la sobrietat de la súper-consciència (o de mirar-me els granets) - afegeixo: ...com tothom. De manera que al final, les meves converses internes acaben sent d’aquest estil:

Sóc una persona que em refugio en mi i em costa demostrar als altres com sóc i no m’entenen, però mira, ho fa tothom. Tothom sembla que va pel món de la mateixa manera que vaig jo, igual de perduda que vaig jo. Els hi haig de recordar? És que sinó em sento sola.

Amb els granets és més divertit:

Sóc una persona que té molts granets a la cara i són molt lletjos, però mira, tothom en té, de defectes. Tothom té impureses a la cara de la mateixa manera que jo en tinc. Els hi haig de recordar? És que sinó em sento lletja.

L'únic inconvenient és que si ho fas amb les coses dolentes (això d'agafar una perspectiva ampliada), també ho has de fer amb les coses bones. Si vols fer trampa i augmentar la teva autoestima, quan és qüestió de mirar-te els granets de la cara (els defectes), allunyes el zoom. I quan es tracta de valorar les teves virtuts, fas zoom indiscriminat. De manera que així sempre aconsegueixes ser una persona amb autoestima, els defectes els relativitzes, les virtuts les accentues. El problema... és quan te n'adones de la trampa que estàs fent. Com jo ara. Aleshores només em queda acceptar, o concloure, que sóc una antiheroïna, exactament, com tothom. 
 

Per comprendre la incongruència del món, humor

Crec que és important entendre la relació que s'estableix entre la filosofia i l'humor, entre l'estima al saber i l'humor, perquè l'humor és un antídot per donar-li sentit al saber frustrat, o, potser... és la cara amable de la filosofia. Però, saber frustrat? Cara amable de la filosofia? Què és això? Què entenc per això? Suposo que amb saber frustrat vull dir aquell que no es correspon a com es comporta el món, essent conscient d'aquest fet. És l'humor, doncs, una espècie de saber frustrat? No ho sé. Però tinc la intuïció que l'humor accepta les desavinences entre explicacions – creences-  i fets, i en fa una mescla gustosa per a la intel·ligència. Per això, també en dic cara amable de la filosofia, perquè ...entra bé, vull dir, no de manera feixuga. Trenca amb certes transcendències, trenca també amb el concepte d’essència. Per la mateixa raó, també puc dir que no qualla amb el concepte de fe, és a dir, que tenir fe i tenir humor són conceptes bastant divergents, però això ho comentaré més endavant.

Primer buscaré al diccionari per a tenir una idea aproximada de què s'entén per humor (pausa, vaig a buscar al diccionari.cat)

hahahahjajaj mireu què he trobat:

[s. XII; del ll. hūmor, -ōris 'líquid', pròpiament, com hūmĭdus, der. del ll. hūmēre 'ser humit']

4 1 Facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes, etc. 

Font: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0074496

Quina relació hi ha entre humit i humor? Pot buscar-se per l'oposició a ferm? És a dir, a ser íntegre? Si ets líquida, flueixes i permets certa relativitat d'idees? I per tant, permets l'humor? Es pot suposar que una persona ferma en les seves creences tindrà menys predisposició a l'humor? No permetrà el diàleg entre elles i unes altres, per exemple, oposades? -Crec que per ajudar-me a entendre això haig de llegir a Rorty (ho deixo per un altre dia, que ara fa mandra)-.  Però es pot dir que això lliga amb el que deia abans, que l'humor no sembla tenir gaire bona relació amb conceptes molt forts com ara el de fe, perquè l'humor es nodreix del dubte, de la incredulitat; no pas precisament, de la creença ferma. 

És a dir, l'humor intenta salvar les discrepàncies entre les nostres creences i el món, i la patada de realitat que rebem cada dia. L'humor, com la filosofia, té la capacitat de poder discrepar sobre el sentit comú, però sense utilitzar la transcendència que intenta l’altra, perquè realment el sentit comú, tret de context, és excessivament divertit. Precisament per ser absurd i molt sovint, incoherent.

Per altra banda, l'humor, també com la filosofia, s'ajuda de la lògica per expressar idees, encara que de manera diferent. Tergiversa el contingut per donar una resposta inesperada en el curs de les creences. Trencar amb la dinàmica de les situacions esperades. Comporta tenir una perspectiva ampliada del que pot passar, i encara més si pensem en l'humor absurd. Per tant, ajuda a saber veure que la realitat és, per a nosaltres, inesperada, fruit de fets que, per a nosaltres, poden no tenir sentit.

Però, com a factor negatiu i tenint en compte tot el que he dit anteriorment, es pot al·legar que l'humor ens immunitza de les desgràcies. És a dir, ens fa proclius a ser més permissives amb les desavinences, amb el funcionament del món i el que nosaltres considerem correcte. Bé, crec que pot tenir aquest perill. Però, en tot cas, com qualsevol consol. El consol immunitza de la lluita, tanmateix una falta de consol també neutralitza la capacitat de queixar-se, al no tenir cap base on recuperar forces. El consol de les persones atees no pot ser altre que l'humor. I pot tenir la seva part dinàmica si s'utilitza aquest humor com a arma per a desacreditar discursos basats en el sentit comú. Aquest és un poder importantíssim de l'humor i que precisament ajuda a trencar amb la idea de que l’humor adorm les ganes de lluitar, simplement les fa més coherents, com la filosofia.

Tenir humor, segons penso, és ser capaç d’entendre la idea de moviment, de fluïdesa, de canvi, i per tant, atendre a la dinàmica material del món. Considero que l’humor és, d’alguna manera, anti-idealista, perquè accepta el desordre i l’entropia, però no com a factors negatius, sinó com a qualitats que poden tenir els seus efectes positius si s’accepten com a premisses de la condició de la realitat. Trobar la bellesa en el moviment, per a mi, això és humor. La rigidesa d’un pensament idealista no permet copsar les diferents tonalitats del món. Evidentment, no sempre és positiu deixar de banda la rigidesa, però a vegades cal contraposar-la a la qualitat fluida que presenta l’humor per tal de no herniar-nos amb la realitat. 

Why I love Terry Pratchett's books

(This essay has grammatical and orthographical mistakes. Sorry about it, but my English is quite poor, I have no excuse).

In my humble opinion, I have to say that Pratchett was an awesome writer. Why I think this way? The first thing that comes into my mind is because of his capacity to combine different kinds of knowledge. That is, he was a humanistic writer; his books have some of almost everything, he talked about almost everything. He wrote about politics, economics, philosophy, psychology, physics, religion…Pratchett was aware of the importance of making a new world looking credible. So you can’t obviate the science of this new world, or the political system. Everything is interconnected, so everything must be said, or written, in this case.

And what is more, the sceptical attitude showed in his books also has the ability to tell the lector that everything said (about the world, of course) is relative to the context, that everything said can be questioned.  So you acquire the skills to be an sceptical person, you learn to be a scientific person who wants to discover the world, moreover, who wants to discover what the world is about. Sorry, what people think the world is about.

And that is why I love Terry’s books. His books allowed me to see the world with new eyes. I gained the ability to see the possibilities of making a decision or not. To understand the multi-universe, and thanks to that, I can make myself more aware of…myself, of my own decisions. Because I love learning that things can be different. That there is nothing written previously and you can’t take life seriously. The idea I can figure about reading his books is that with humour you have the capacity to understand that the world may be incongruent, but at least, you can laugh about it and share it with your friends, because we have words.

Maybe Pratchett was an analytic philosopher and writer. He was very conscious about the power of language, therefore, the power of the words and the logic of the argumentation was also crucial. Because of words, we can make beliefs. And every belief shared has an incredible power of making the things looking like the things believed. As I think, Pratchett understood the human brain very well. His characters were so credible. They were alive in the world so full of incongruences, and they flowed in this kind of scenery like mud in a swamp. Yes, because they kept going on, with a sedentary moving, however, they moved, like the turtle does with fourth elephants in her back.

Everything looks incredible, so put imagination on it and the incredibility of everything will grow exponentially. 

Thank you, Terry Pratchett, for teaching me this lesson.

"Lo bueno por conocer" (part III)

Ja vaig dir que creia que prendria la pastilla vermella de Matrix. Ja vaig intentar explicar el per què ho faria, o millor dit, per què m’agradaria atrevir-me a veure la realitat, encara que aquesta sigui molt vertiginosa. També vaig intentar entendre, en l’anterior escrit, per què continuar amb el rumb autòmat d’una vida sense qüestionaments és increïblement negatiu per evolucionar socialment. Ara doncs, em disposo a explicar el factor positiu que per a mi suposa el cicle del coneixement. És a dir, un cop es pren la pastilla vermella. Un cop es trenquen fronteres invisibles. O, si es prefereix, un cop es decideix que cal acabar amb els límits que imposem al nostre propi cervell.

I bé? Per què? Segons penso, tal com vaig dir a la part I, conèixer produeix felicitat. Qui sap, potser la nostra voluntat d’evolucionar ens fa actuar d’aquesta manera. Quan sentim que podem cobrir necessitats de manera més eficient i que entenem més l’entorn per tal de fer el que diu el primer enunciat, cada cop més freqüent. És una espècie de sentiment de comunió amb el medi, com si l’adaptació produís felicitat. En aquest context he elaborat aquest esquema:

Fluïdesa--connexió transmissió d’experiències -- (enteniment) transmissió de coneixement 

La fluïdesa permet obrir el pensament, la clau, percebre nous punts de vista, sospesar diverses idees. Es pot entendre també com la capacitat de posar en dubte el que es creu, tot i que sense abandonar-ho. A partir d’aquí s’estableix la connexió entre els punts, en xarxa, i permet transmetre experiències, si hi ha un enteniment entre idees, aquesta transmissió d’experiències, i per tant, de coneixement, aporta felicitat a la persona que rep i la persona que transmet, perquè al tractar-se d’una xarxa, els canals de transmissió són plurals. Sembla que estigui parlant de les neurones. Però el que volia expressar és la idea de que es necessita fluïdesa per conèixer. És a dir, que l’actitud estàtica és la més negativa per aprendre. Que negar la matèria, el dinamisme del qual formem part, és enclaustrar-se en un circuit tancat. El moviment considero que és, per tant, el més adequat per conèixer, per aprendre, per ser feliç.

"Más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer" (part II)

Em disposo,- a veure com surt-, a exposar arguments de gent que no vol evolucionar socialment. Això és, de persones que prefereixen la pastilla blava de Matrix (veure part I). Intentar comprendre el perquè dels arguments de persones feixistes, conservadores, masclistes, xenòfobes, homòfobes, i en general, amb altres fòbies*.

Exemplifico:

Argument 1: perquè s'ha fet sempre. Jo de petita, sempre portava bolquers. Els haig de continuar portant? 

Argument 2: perquè és tradició.  Matar bruixes és tradició, matar gent com a ofrena als déus és tradició, matar toros és tradició, matar ..... matar .......matar és tradició, que guachis que són les tradicions <3

Argument 3: perquè és de sentit comú. Que les dones portin faldilla i els homes pantalons és de sentit comú, no és pas arbitrari en el context actual. 

Argument 4: perquè és natural. Jujajajjuju no et vacunis doncs, que la selecció natural guii els nostres passos, per què no?

I doncs, si jo a vegades també utilitzo algun d’aquests arguments (sobretot el primer) per què em generen tanta ràbia i frustració?

Perquè són totalment contraris a la iniciativa científica, o a la iniciativa filosòfica; això és, a les ganes de conèixer i experimentar. Són impediments al desenvolupament de noves formes de pensar i, la clau, adaptar-nos a l'entorn (veure part I).

Perquè pretendre que vivim en un món estàtic (com ho pretenen aquestes preposicions) és totalment fictici. Comporta eliminar el moviment, la dinàmica a la qual estem sotmeses constantment. Evitar mirar més enllà d'una tonalitat dual, de blanc i negre.

Perquè si fos així, jo menjaria encara carn crua, com s’ha fet sempre, jo mataria ases des d'un campanar, perquè és tradició, jo no qüestionaria la mitologia grega, perquè és de sentit comú i jo no em prendria pastilles per evitar qualsevol malaltia, perquè és natural.

A partir d’aquí, que MUUUERAN els dèbils. I plim i ja està. I a viure com si fos un documental de la 2. Jo crec que seria una suricata i no duraria gaire viva, perquè no tinc gaire coordinació corporal ni agilitat ni reflexes ni agudesa mental, així que la selecció natural s’encarregaria ben ràpid de garantir que els meus gens no generessin descendència. 

I punt.

Aquesta reflexió ha sorgit a partir del vídeo de la senyora valenciana que vota al PP perquè li fa pena que la gent gran sigui desnonada, perquè "más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer" i que és l’altre cara de la moneda de l’escrit anterior.

*m'incloc, en la fòbia a les aranyes, tot i que això és un altre tema i jo sóc conservadora en altres aspectes, com quan utilitzo algun d’aquests arguments per justificar la meva actuació alhora de , per exemple, canviar de bar.

Per què vull la pastilla vermella de Matrix, però alhora no? (part I)

Després de donar-hi moltes voltes, per què, malgrat tot....malgrat tot, sí, escolliria la pastilla vermella de Matrix? 

Perquè amb ella tens la capacitat de millorar, tal com dicten els teus gens, el teu ADN, tens la necessitat imperiosa de saber que pots evolucionar i que pots aportar la teva millora al món. Si et quedes a la realitat immodificable (en tant que fictícia) de Matrix, no coneixeràs. Per tant, no podràs avançar, no hi haurà ciència. Per molt que estiguis bé, sempre tindràs una necessitat no coberta, de descobrir, de millorar l'entorn en el qual vius. Estic parlant d’ "evolucionar", allò que ens fa tenir ganes de saber, una empenta, la curiositat.

Això...això que  ens causa tants problemes i mal de caps i ens fa viure en un perpetu dubte i incertesa i malgrat tot, ens atrau tant. No ho vaig advertir fins fa poc. Em pensava que jo no hauria pres mai, per res del món, la pastilla vermella. Que em creia la màxima de “feliç l’ignorant”, però l’ignorant és feliç quan no es creu ignorant. Un cop oberta l’escletxa, que sempre s’obre, perquè tenim ulls i boca i orelles i nas, per l’escletxa sempre oberta entra el dubte. Perquè, en definitiva, és el que fa moure el mecanisme animal, humà, el risc. Per molt breu que sigui, sempre volem la nostra petita dosis.

Perquè refutar la curiositat seria viure amb por. Viure a la comunitat tranquil·la de Matrix alhora sent esclau de la teva pròpia por. És sentenciar-se a morir lentament. A anar-se consumint. Quan per fi et pots atrevir, de deixar enrere la por, i estimar la curiositat. A tenir més coses amb les quals poder comparar la realitat, el que ja coneixes, a ampliar els teus límits. Sí, perquè arnar-se consumint vivint entenent que res no es pot modificar a la llarga es fa insostenible.