Per comprendre la incongruència del món, humor

Crec que és important entendre la relació que s'estableix entre la filosofia i l'humor, entre l'estima al saber i l'humor, perquè l'humor és un antídot per donar-li sentit al saber frustrat, o, potser... és la cara amable de la filosofia. Però, saber frustrat? Cara amable de la filosofia? Què és això? Què entenc per això? Suposo que amb saber frustrat vull dir aquell que no es correspon a com es comporta el món, essent conscient d'aquest fet. És l'humor, doncs, una espècie de saber frustrat? No ho sé. Però tinc la intuïció que l'humor accepta les desavinences entre explicacions – creences-  i fets, i en fa una mescla gustosa per a la intel·ligència. Per això, també en dic cara amable de la filosofia, perquè ...entra bé, vull dir, no de manera feixuga. Trenca amb certes transcendències, trenca també amb el concepte d’essència. Per la mateixa raó, també puc dir que no qualla amb el concepte de fe, és a dir, que tenir fe i tenir humor són conceptes bastant divergents, però això ho comentaré més endavant.

Primer buscaré al diccionari per a tenir una idea aproximada de què s'entén per humor (pausa, vaig a buscar al diccionari.cat)

hahahahjajaj mireu què he trobat:

[s. XII; del ll. hūmor, -ōris 'líquid', pròpiament, com hūmĭdus, der. del ll. hūmēre 'ser humit']

4 1 Facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes, etc. 

Font: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0074496

Quina relació hi ha entre humit i humor? Pot buscar-se per l'oposició a ferm? És a dir, a ser íntegre? Si ets líquida, flueixes i permets certa relativitat d'idees? I per tant, permets l'humor? Es pot suposar que una persona ferma en les seves creences tindrà menys predisposició a l'humor? No permetrà el diàleg entre elles i unes altres, per exemple, oposades? -Crec que per ajudar-me a entendre això haig de llegir a Rorty (ho deixo per un altre dia, que ara fa mandra)-.  Però es pot dir que això lliga amb el que deia abans, que l'humor no sembla tenir gaire bona relació amb conceptes molt forts com ara el de fe, perquè l'humor es nodreix del dubte, de la incredulitat; no pas precisament, de la creença ferma. 

És a dir, l'humor intenta salvar les discrepàncies entre les nostres creences i el món, i la patada de realitat que rebem cada dia. L'humor, com la filosofia, té la capacitat de poder discrepar sobre el sentit comú, però sense utilitzar la transcendència que intenta l’altra, perquè realment el sentit comú, tret de context, és excessivament divertit. Precisament per ser absurd i molt sovint, incoherent.

Per altra banda, l'humor, també com la filosofia, s'ajuda de la lògica per expressar idees, encara que de manera diferent. Tergiversa el contingut per donar una resposta inesperada en el curs de les creences. Trencar amb la dinàmica de les situacions esperades. Comporta tenir una perspectiva ampliada del que pot passar, i encara més si pensem en l'humor absurd. Per tant, ajuda a saber veure que la realitat és, per a nosaltres, inesperada, fruit de fets que, per a nosaltres, poden no tenir sentit.

Però, com a factor negatiu i tenint en compte tot el que he dit anteriorment, es pot al·legar que l'humor ens immunitza de les desgràcies. És a dir, ens fa proclius a ser més permissives amb les desavinences, amb el funcionament del món i el que nosaltres considerem correcte. Bé, crec que pot tenir aquest perill. Però, en tot cas, com qualsevol consol. El consol immunitza de la lluita, tanmateix una falta de consol també neutralitza la capacitat de queixar-se, al no tenir cap base on recuperar forces. El consol de les persones atees no pot ser altre que l'humor. I pot tenir la seva part dinàmica si s'utilitza aquest humor com a arma per a desacreditar discursos basats en el sentit comú. Aquest és un poder importantíssim de l'humor i que precisament ajuda a trencar amb la idea de que l’humor adorm les ganes de lluitar, simplement les fa més coherents, com la filosofia.

Tenir humor, segons penso, és ser capaç d’entendre la idea de moviment, de fluïdesa, de canvi, i per tant, atendre a la dinàmica material del món. Considero que l’humor és, d’alguna manera, anti-idealista, perquè accepta el desordre i l’entropia, però no com a factors negatius, sinó com a qualitats que poden tenir els seus efectes positius si s’accepten com a premisses de la condició de la realitat. Trobar la bellesa en el moviment, per a mi, això és humor. La rigidesa d’un pensament idealista no permet copsar les diferents tonalitats del món. Evidentment, no sempre és positiu deixar de banda la rigidesa, però a vegades cal contraposar-la a la qualitat fluida que presenta l’humor per tal de no herniar-nos amb la realitat.