Un mitjó

Era aquesta la teva història, te la recordo en cas que l’hagis oblidat, o te la descobreixo en cas que no n’hagis estat conscient d’ella. Potser perquè l'has somiat i ha sonat el despertador abans d'apuntar en un paper el que havies somiat, o potser perquè me l'acabo d'inventar. Aquesta és una de les moltes històries que podries o has viscut. Te la recordo i descobreixo, perquè té un punt macabra interessant. No gaire macabre, és cert, però volia posar aquest adjectiu. Perdona’m, també frisava (com friso per posar "frisava") per posar l'adjectiu “andròmina”, però ha predominat el primer en la definició del relat ... Perdó, continuo...

Ara t'explicaré una història amb un cert punt macabra sobre...una andròmina peculiar: és la història d'un mitjó. 

I aquí va la revelació: resulta que tu, estimada persona que em llegeixes, eres un mitjó (només un, sí, calar) un mitjó, un de vermell amb incrustacions de vidre (...i altres detalls innecessaris). Eres això en la teva vida passada. Un simple mitjó, d’entre tots els que n'hi pot haver, de reals o imaginats, enters o decimals. Resulta que sí, que era cert, que la reencarnació existeix. Però, petit detall, només en els contes. Llàstima, o no. I vés per on, que en aquesta història t’ha tocat ser mitjó. Bé, ara no clar, ara ets tu, siguis que siguis. Però abans eres un petit mitjó trencat, una mica incòmode pels detalls de vidre, que no em preguntis perquè els tenies, però molt bonic si ens fixem en el conjunt. 

Així eres físicament. Que estiguis millor o pitjor respecte aquesta situació descrita és indiferent pel que fa als propòsits del relat.Si estàs pitjor, ho lamento. Si estàs millor, felicitats, gaudeix.

Malauradament t’haig de dir, i em sap greu de veres, que eres un mitjó que no pensava gaire. Evident, doncs eres fet de tela. (He dit que no pensaves gaire, però de fet, podria haver dit que no pensaves, i punt). Però el que et passava era curiós des del punt de vista humà, així doncs, malgrat no eres, la teva història és entretinguda, i la doto d'intencionalitat. Era com si parlessis, (perquè feies molta pudor? sí, clar...), però sobretot per tots els llocs on havies estat, que havien deixat marques damunt la teva tela vermella. I com que ningú t'havia rentat mai, doncs estaves fet merda. Condició imprescindible del rodamón clàssic. Semblaves tenir moltes històries per explicar, si poguessis parlar, perquè sempre se’t trobava penjat d’algun arbre d’algun jardí d’algun poble, del qual ja no sé el nom. Veies gent que semblava renegar de moltes coses, d’abraçar moltes altres, de dipositar la seva confiança en un ésser inanimat com tu. De cometre imbecil·litats per culpa teva, per culpa d’una andròmina. Tu veies a la gent tornar-se boja per tu. Senties totes les seves decisions. Per això, en certa manera, com que podries haver parlat molt de coses, molt diferents, podries haver pensat molt. Altre cop, llàstima que tan sols fossis un mitjó.

Potser et feien servir per apaivagar amants. Com que eres un mitjó bonic, sí, i com que la gent no sé per què sent devoció per la bellesa...doncs crec que et feien servir per guardar joies i regals d’amants en tu. Eres com la seva salvació. Demostraves que físicament es podia tocar l’amor, i que si bé algun dia moria, almenys dins el mitjó quedaven records tangibles. A més a més, com que tenies un forat, sempre es podia culpar la falta d’amor al fet que el forat s’havia xuclat la materialitat d’una història finita.

La gent et penjava al arbre més alt del seu jardí. Era ja costum, crec. I guardaven records d’amants, esperant a veure si es mantenia la matèria o si bé queia pel forat, o un ocell ociós s’enduia les delícies amoroses. A tot això, tu només penjaves dels arbres. Això ja era suficient per generar confiança en la gent. Eres com una versió tèxtil del mite de Prometeu. Robaves coneixement d’amors curiosos, i havies de suportar l’avarícia humana, així com també la de les aus, que com l’àguila, et robaven la materialitat que al cap i a la fi, era l’únic que tenies dins teu - perquè sempre és l'únic que hi ha, sense el "per sort o per desgràcia".

Em sap greu mostrar-te la buidor de la teva vida com a matèria inorgànica. Potser et pot animar el fet que servies d’aixopluc a milers de microorganismes espavilats que reien amb ganes de les estupideses humanes, de la mateixa manera que algun altre microorganisme més petit es riuria d’ells. Reien dels records inútils que guardaven en tu.

Per als nostàlgics com tu, és trist saber que ja no es penja més el mitjó vermell. Era un acte inútil, que com molts altres actes inútils, es va fer tradició. La gent sacrificava amors seguint el que dictava el mitjó vermell, sense tenir en compte que les probabilitats de mantenir un record en un mitjó vermell penjat dalt d'un arbre eren molt baixes. Sobretot si es tractava de menjar. Aquestes eren els amors que menys duraven. Amors efímers, els de l'estomac.

I els microorganismes reien. Evident, jo també ho hauria fet. Per això ara trobo a faltar aquesta tradició del mitjó. I et pregunto, quan moris ...voldràs tornar a reencarnar-te en el mitjó vermell? Serà un parèntesi a la vida estressada que segurament deus dur ara mateix, mentre llegeixes aquest escrit, i recordes, o imagines, com deuria ser la teva vida passada. Imaginar-te com a mitjó, buit per dins i de tant en tant, omplert de joies, o escrits, o poesies, o llibres, o altres teixits, o flors, o menjar.

Cada cosa material fruit d’un acte incomprensible per un mitjó, resta en el seu interior. Quin intent de poesia barata, oi? Llàstima que m’ho acabi d’inventar tot, i que la reencarnació no és possible, principalment si tenim coneixement matemàtic i intel·lecte...però sempre podem suposar que jo tampoc existeixo, o que almenys el jo del dia 30 del 5 del 2017 (que és el dia del naixement del relat) no existeix ja, i negatiu per negatiu, positiu. I per tant aquest relat és veritat. Com és veritat el fet que , ara mateix, al meu costat hi ha un unicorn rosa. 

Vale.