Sobre la independència de Catalunya; un dilema moral?

Vaig a exposar un dilema que tinc respecte la independència de Catalunya. Exposo aquest debat intentant veure quines són les opcions que considero més justes, tenint en compte que el meu cap està fet un embolic.

Imaginem la següent situació hipotètica:

Una científica que pot predir el futur em mostra aquest escenari: em mostra científicament (recordem, és un exercici mental) com d’aquí 100 anys, Catalunya és independent. En aquesta Catalunya no hi ha classes socials, no hi ha capitalisme, es viu en una situació d’equilibri amb el medi natural i totes les persones tenen assegurada casa, menjar cada dia, llibres i temps d’esbarjo.  Aleshores la científica em presenta el següent dilema:

- Iris, això és el que passarà d’aquí cent anys quan Catalunya sigui independent...

- Endavant, doncs!- interrompo-. Em faig independentista ara mateix. Vaig ràpidament a comprar una samarreta de l’ANC, i deixeu-me tela groga que em faré un llaç gegant pel cap. Està prou cuidat el meu somriure?

La científica mou el cap.

- No corris tant amiga. Hi ha, com sempre, un “però”.

- Un “però”?- remugo.

- Hi ha un preu a pagar. Si vols arribar a aquesta societat lliure de desigualtat i pobresa, s’ha de passar una guerra. Una guerra on morirà gent innocent, evidentment.

Heus aquí el dilema. El meu cap rumia. De moment, això és el que tinc rumiat.

En aquesta situació hipotètica, no escolliria la independència, perquè la guerra em sembla un preu massa alt a pagar. Potser m’ho consideraria millor si fos una guerra pel benefici de tot el món. Però només seria pel benefici de 7,5 milions de persones. Pesa més el cost que el benefici. De manera que renunciaria a la societat idíl·lica, perquè no compensa. Ja ho sé....que és una societat idíl·lica, que no hi ha pobresa! i encara que sigui només en un racó del món, està molt bé. El problema és si s’ha d’aconseguir amb el patiment d’altres. A no ser que sigui pel gaudi de tot el món, la guerra no compensa. (Això vol dir que justificaria la guerra pel benefici de tot el món? Segurament, però ara no tinc ganes d'obrir aquest debat, perquè potser hi hauria altres opcions a considerar i bla bla bla).

Bé, exposat aquest argument direu: i què punyetes té a veure aquest dilema amb la situació real actual?!

Doncs perquè crec que la lluita que s’està duent a terme no és la que s’ha de dur a terme. Que la independència no portarà cap benefici per a tothom o que si el porta, un gran grup de gent perdrà (econòmicament parlant) i per a mi, això, no compensa. Entenc que la lluita s’ha de fer localment, i que no es pot pretendre arreglar tot el món de cop. Però... per què dedicar esforços a una lluita que: 

1. Pot ser que acabi baixant el nivell de benestar de la gent menys afavorida econòmicament
2. No hi hagi garanties que la societat que es creï sigui més igualitària.
3. Només sigui pel benefici d’un sector del món.

Doncs dedicar tants esforços per aquesta lluita a mi no em compensa. Això ho dic en resposta a vàries converses. Però m’agradaria saber d’altres opinions. Com també m’encantaria saber realment els costos i beneficis de decidir-me cap a un cantó o cap a l’altre. Com sempre, quina ràbia la incertesa.

ESTIC A L'ESTIU. Conversa entre lletres de l'abecedari. (part II)

A: Aquí estan les petitones i petitons preguntant, què els hi dic?

B: Res, no cal que els hi diguis res.

A: Però serà una mica trist no dir res.

B: Què t'han preguntat exactament?

A: Ah, bé, doncs que si la gent és culpable.

B: Uhm hum.

A: No era una conversa seriosa ni molt menys, eh.

B: Evidentment.

A: Però m’ha fet gràcia perquè mostren curiositat.

B: És evident.

A: Ja ho sé, uff. No s’hi pot parlar ara amb tu.

B: No. Estic de vacances. Si vols pensar, truca a algú altre.

A: A qui?

B: No sé, altres… a vegades a l’estiu venen.

A: Oh, venen, venen... però per liar-la. Que comença el desgavell.

F: AQUÍ VENIM

G: A tope. 

F: Cremant.

A: No,si ja...

G: Neuronas fritas.

A: I on queda ara la curiositat del bus, el fil, les preguntes... jolin...

F: Tens el cel i les estrelles, no et podràs pas queixar.

B: No li diguis que no es pot queixar. Li encanta.

A: ...

B: Ho veus? Els tres punts suspensius són la forma més senzilla de queixar-se.

A: ...!!!

G: jajajaja. (...)

F: Parlant del cel i tot, les estrelles, la nit, la foscor, el foc. Com van les coses per sota?

A: Ara això?

G: I els granets de la cara.

A: D'això, ni idea. 

E: Perdoneu interrompre, però, ejem, és hora d’anar de ventre gent.

Preguntes d'abans d'anar a dormir

-Inspirades en converses amb les meves amistats.-

1. Si tens una boleta petiiiita petiiiita de la densitat d'un forat negre, què pot passar? Et travessa la mà i va directe al centre de la terra?

2. Quanta gent s'ha fet aquesta pregunta (1) en aquest mateix moment arreu del món (22:38 del dia 23/04/2018)?

3. Per què ens interessen o almenys m'interessa saber la resposta d' (1) i (2)? 

4. Quanta gent somia amb papallones (en percentatge)?

5. Què vol dir el Big Bang?

6. Per què tenim 5 dits i no 6 o 4? 2 ulls? Una boca? Per què tenim dos forats del nas?

7. Per què els mocs són verds?

8. Si posen el meu cervell en un altre cos, segueixo sent jo?

9. Per què m'agraden les coses que m'agraden? Per què m'agrada el color vermell? Per què m'agrada Bobobo?

10. Si el temps és una dimensió, pot haver "vida" que pugui moure's lliurement a traves de les 4 dimensions?

11. Per què en l'imaginari col·lectiu el color dels extraterrestres és el color verd?

12. En quants països han estat, de mitja, els llibres que agafo a la biblioteca?

13. Pot haver-hi éssers inventats que no siguin la mescla d'animals i éssers vius que ja coneixem?

14. En referència a la pregunta 13, què estic fent quan invento una cosa?

15. Per què tinc ganes de conèixer coses que no em seran útils?

16. Quina és la peça de roba que demostra un estatus social més elevat?

17. Per què es creu en coses de les quals no hi ha evidència empírica? 

18. Per què els humans ens vam anar quedant sense gaire pèl? I per què el cabell del cap es fa més llarg?

19. D'aquí 100 anys, la desigualtat haurà augmentat o disminuint?

20. D'aquí 100 anys, quina serà la principal causa de mort a Europa?

Satisfacció i manca(actuem contra natura part II)

Actuar contra natura és per a mi aquesta idea d'actuar segons l'ideal de la igualtat.

 I ara, les preguntes sobre la igualtat:


Per què crec que hem d'actuar guiant-nos per l'ideal de la igualtat?
Bueno, aquesta pregunta no la puc respondre sense caure en contradiccions. És una creença, un ideal, com he dit en "Actuem contra natura". Es pot argumentar també amb el vel de la ignorància de Rawls, però...això és molt criticable. Perquè...si buides la vida d'algú de contingut cultural ,i només deixes la persona com a ésser humà unitari; aleshores tens una cosa que es pot adaptar a tot i pot estar d'acord amb tot (dins d'uns certs límits), perquè no té clars quins són els criteris de justicia pels quals s'ha de guiar. Pensant en un virus, per exemple, o en una bacteria, la persona buscaria poder acomplir amb les seves funcions vitals de la manera més eficient i eficaç posible i prou. Però aquest sembla un criteri molt pobre de comoditat material, que és el que busco, en un primer moment.

Vale, aleshores...s'hauran de respondre diverses preguntes de manera esquemàtica i tertuliana. 

Primer, igualtat de què? Igualtat en comoditat material només? I després, tot sabent allò que s'ha de distribuir, quin és el criteri que s'ha d'utilitzar?

Sembla que el que més em convenç és igualtat en el grau de satisfacció amb les condicions de vida. I quan parlo de grau de satisfacció... em refereixo a tenir el necessari...per sentir satisfacció.

(Aquí deixo una entrada per entendre millor la paraula "satisfacció": http://etimologias.dechile.net/?satisfaccio.n).

Entesos, segon punt,
com distribuir aquest grau de satisfacció amb les condicions de vida?

1. El lloc (pares + lloc físic) on has nascut no pot servir com a criteri distributiu perquè escapa del nostre control i produeix grans desigualtats  que no es poden justificar i ni tan sols semblen coincidir amb l'ideal de justícia de molta gent.

2. Les capacitats naturals (gens + estímuls entorn) no es poden fer servir com a criteri distributiu perquè, com passa amb el lloc de naixement, són diferents i per tant, la nostra actuació serà diferent. i potser es pot considerar injust que per qüestions que escapen del nostre control se'ns hagi de valorar més o menys a la societat. (no hem decidit tenir un braç de més o de menys, un cabell més fort o menys, un dit de més o de menys, un cul gran o petit, un cervell lent o ràpid...). etc etc etc etc etc etc etc... etc...

3. El treball (el valor donat a la societat...jeje) no pot servir com a criteri distributiu perquè produïm segons gens+entorn, que són diferents, per tant, el fruit nostre treball per força serà diferent. i per les mateixes raons que 1 i 2 no podrà ser un criteri per distribuir recursos, reconeixement ni representació en la societat (que poden ser expressions del grau de satisfacció, com explicaré més endavant).

4. Les necessitats també són diferents, però ...cobertes ens donen el mateix grau de satisfacció? Difícil. Una redefinició de la necessitat pot ser la manca, perquè estableix un criteri comparatiu. La necessitat pot ser creada. La manca fa referència a que hi ha un buit que necessita ser cobert.

No sembla això la màxima marxista de "de cada qual segons les seves capacitats, a cada qual segons les seves necessitats?" Pot ésser, no puc dir res nou, per molt que m'exprimeixi el cervell com si fos una "bayeta" mullada. Només puc recordar-m'ho i explicar-m'ho de manera interessant segons els meus criteris i...
tornant al tema de la màxima marxista ... estic suposant que hi ha un nivell material i de reconeixement social que ha d'assolir tothom per tal que es garanteixi aquest grau de satisfacció? Les mancances, doncs, poden ser criteri de distribució de condicions de vida?

A mode de resum...

Hi ha dos conceptes bàsics; allò que es pretén igualar: La Satisfacció i allò que serveix com a criteri per igualar: La Manca.
La satisfacció és relativa al curs de vida anterior de la persona i la manca és relativa a la societat on viu la persona. S'ha de fer un mix? Així s'evitaria el problema de..millors tots pobres que alguns rics i altres no tan rics? Això ja és un altre tema.

I ara, com que el grau de satisfacció és un concepte molt..no sé...diguem eteri, vull demostrar que no són coses tan intangibles ,i que són fonament de moltes polítiques públiques que incideixen en els conceptes de redistribució,representació i reconeixement, com a capes indispensables de la justícia- idea que trec de Nancy Fraser- que s'encamienen vers la igualtat (expressada per mi en termes de satisfacció).

Proxy* de "La Satisfacció": Renda bàsica universal, discriminació positiva, llenguatge inclusiu...

Proxy de "La Manca": desigualtat material de recursos, nivell de representació de minories desigual, sostre de vidre...

i per acabar...

https://www.youtube.com/watch?v=14UaKYCoFQs

no sé si s'aconsegueix la satisfacció o és...com sempre, el procés. En tot cas, pel procés, es fa necessari i imprescindible identificar la manca. identificar perquè no podem aconseguir la satisfacció. Què és el que ens ho impedeix?

Un mitjó

Era aquesta la teva història, te la recordo en cas que l’hagis oblidat, o te la descobreixo en cas que no n’hagis estat conscient d’ella. Potser perquè l'has somiat i ha sonat el despertador abans d'apuntar en un paper el que havies somiat, o potser perquè me l'acabo d'inventar. Aquesta és una de les moltes històries que podries o has viscut. Te la recordo i descobreixo, perquè té un punt macabra interessant. No gaire macabre, és cert, però volia posar aquest adjectiu. Perdona’m, també frisava (com friso per posar "frisava") per posar l'adjectiu “andròmina”, però ha predominat el primer en la definició del relat ... Perdó, continuo...

Ara t'explicaré una història amb un cert punt macabra sobre...una andròmina peculiar: és la història d'un mitjó. 

I aquí va la revelació: resulta que tu, estimada persona que em llegeixes, eres un mitjó (només un, sí, calar) un mitjó, un de vermell amb incrustacions de vidre (...i altres detalls innecessaris). Eres això en la teva vida passada. Un simple mitjó, d’entre tots els que n'hi pot haver, de reals o imaginats, enters o decimals. Resulta que sí, que era cert, que la reencarnació existeix. Però, petit detall, només en els contes. Llàstima, o no. I vés per on, que en aquesta història t’ha tocat ser mitjó. Bé, ara no clar, ara ets tu, siguis que siguis. Però abans eres un petit mitjó trencat, una mica incòmode pels detalls de vidre, que no em preguntis perquè els tenies, però molt bonic si ens fixem en el conjunt. 

Així eres físicament. Que estiguis millor o pitjor respecte aquesta situació descrita és indiferent pel que fa als propòsits del relat.Si estàs pitjor, ho lamento. Si estàs millor, felicitats, gaudeix.

Malauradament t’haig de dir, i em sap greu de veres, que eres un mitjó que no pensava gaire. Evident, doncs eres fet de tela. (He dit que no pensaves gaire, però de fet, podria haver dit que no pensaves, i punt). Però el que et passava era curiós des del punt de vista humà, així doncs, malgrat no eres, la teva història és entretinguda, i la doto d'intencionalitat. Era com si parlessis, (perquè feies molta pudor? sí, clar...), però sobretot per tots els llocs on havies estat, que havien deixat marques damunt la teva tela vermella. I com que ningú t'havia rentat mai, doncs estaves fet merda. Condició imprescindible del rodamón clàssic. Semblaves tenir moltes històries per explicar, si poguessis parlar, perquè sempre se’t trobava penjat d’algun arbre d’algun jardí d’algun poble, del qual ja no sé el nom. Veies gent que semblava renegar de moltes coses, d’abraçar moltes altres, de dipositar la seva confiança en un ésser inanimat com tu. De cometre imbecil·litats per culpa teva, per culpa d’una andròmina. Tu veies a la gent tornar-se boja per tu. Senties totes les seves decisions. Per això, en certa manera, com que podries haver parlat molt de coses, molt diferents, podries haver pensat molt. Altre cop, llàstima que tan sols fossis un mitjó.

Potser et feien servir per apaivagar amants. Com que eres un mitjó bonic, sí, i com que la gent no sé per què sent devoció per la bellesa...doncs crec que et feien servir per guardar joies i regals d’amants en tu. Eres com la seva salvació. Demostraves que físicament es podia tocar l’amor, i que si bé algun dia moria, almenys dins el mitjó quedaven records tangibles. A més a més, com que tenies un forat, sempre es podia culpar la falta d’amor al fet que el forat s’havia xuclat la materialitat d’una història finita.

La gent et penjava al arbre més alt del seu jardí. Era ja costum, crec. I guardaven records d’amants, esperant a veure si es mantenia la matèria o si bé queia pel forat, o un ocell ociós s’enduia les delícies amoroses. A tot això, tu només penjaves dels arbres. Això ja era suficient per generar confiança en la gent. Eres com una versió tèxtil del mite de Prometeu. Robaves coneixement d’amors curiosos, i havies de suportar l’avarícia humana, així com també la de les aus, que com l’àguila, et robaven la materialitat que al cap i a la fi, era l’únic que tenies dins teu - perquè sempre és l'únic que hi ha, sense el "per sort o per desgràcia".

Em sap greu mostrar-te la buidor de la teva vida com a matèria inorgànica. Potser et pot animar el fet que servies d’aixopluc a milers de microorganismes espavilats que reien amb ganes de les estupideses humanes, de la mateixa manera que algun altre microorganisme més petit es riuria d’ells. Reien dels records inútils que guardaven en tu.

Per als nostàlgics com tu, és trist saber que ja no es penja més el mitjó vermell. Era un acte inútil, que com molts altres actes inútils, es va fer tradició. La gent sacrificava amors seguint el que dictava el mitjó vermell, sense tenir en compte que les probabilitats de mantenir un record en un mitjó vermell penjat dalt d'un arbre eren molt baixes. Sobretot si es tractava de menjar. Aquestes eren els amors que menys duraven. Amors efímers, els de l'estomac.

I els microorganismes reien. Evident, jo també ho hauria fet. Per això ara trobo a faltar aquesta tradició del mitjó. I et pregunto, quan moris ...voldràs tornar a reencarnar-te en el mitjó vermell? Serà un parèntesi a la vida estressada que segurament deus dur ara mateix, mentre llegeixes aquest escrit, i recordes, o imagines, com deuria ser la teva vida passada. Imaginar-te com a mitjó, buit per dins i de tant en tant, omplert de joies, o escrits, o poesies, o llibres, o altres teixits, o flors, o menjar.

Cada cosa material fruit d’un acte incomprensible per un mitjó, resta en el seu interior. Quin intent de poesia barata, oi? Llàstima que m’ho acabi d’inventar tot, i que la reencarnació no és possible, principalment si tenim coneixement matemàtic i intel·lecte...però sempre podem suposar que jo tampoc existeixo, o que almenys el jo del dia 30 del 5 del 2017 (que és el dia del naixement del relat) no existeix ja, i negatiu per negatiu, positiu. I per tant aquest relat és veritat. Com és veritat el fet que , ara mateix, al meu costat hi ha un unicorn rosa. 

Vale.

Meritocracy and Socially Marginalization

Un test rapidet que he fet per intentar-me curar de la meritocràcia i la fal·làcia de la igualtat d'oportunitats.

I’ve made a quick quiz against meritocracy and the fallacy of the concept of “equality of opportunities”

ESTIC AL BUS- Conversa entre lletres de l'abecedari. (part I)

A: Al bus?

B: Estic al bus, estàs al bus. Tranquil·la, satisfeta.  En el teu cap, però, et trobes un fil que sembla estar massa enrevessat.  

A: I què fas?

C: L’estires.

A: No, primer desitges no haver-lo vist. Perquè...

C: Per què?

B: Perquè saps que a partir d’ara, sempre el veuràs. Sabràs que tens aquest fil deslligat, embolicat, que no saps d’on ve.

A: Tens el dubte.

B: Exacte.

C: I de debò que no l’estires?
A: Ehm?

B: Sí, al final sí. Al final la curiositat guanya, però no del tot. És més la inèrcia que empeny...els nostres gens.

A: El voler sempre prendre la pastilla vermella? Com a Matrix?

B: Mmm...

C: I per què?

B: Ja t’he dit que no sé explicar-ho. Són les ganes de...de ser humana. No sé d’on parteix tot el coneixement.

C: Del fil?

A: D’estirar el fil?

B: I jo què sé! A mi deixeu-me en pau, aneu a molestar a algú altre.

A: Bon dia, a tu t’han explicat mai la història d’Estirar Un Fil i Per Què Tens Ganes d’Estirar el Fil?

D: Aaaaaaaaaah...la vella història.

C: I doncs? 

D: Seieu.

A: Ja ho estem, som al bus.

D: Ah, ja-ja, per això aquesta pregunta.

C: Voldràs dir, per això aquest avorriment que ens fa plantejar-nos aquestes coses?

D: Sí, clar, joder, pues jo que sé... jo només sé la història del fil. Voleu escoltar-la, o no?

A: O sigui, sí, sí, però és que hem de baixar ja. És la nostra parada.

C: Li dono a l’”stop”?

A: Bé, doncs fins aviat.

A: No la sabia, no la sabia pas la història.

C: Com ho saps?

E: Perquè a mi també m'ha fet abans la mateixa pregunta.

A: Bon dia.

E: Bon dia.

C: I tu qui ets, ara?

E: Res, ara sóc el personatge que arriba quan has d'anar caminant a casa després del bus i tens gana i la pregunta filosòfica ja queda molt lluny.

A: Ah...joder.