Satisfacció i manca(actuem contra natura part II)

Actuar contra natura és per a mi aquesta idea d'actuar segons l'ideal de la igualtat.

 I ara, les preguntes sobre la igualtat:


Per què crec que hem d'actuar guiant-nos per l'ideal de la igualtat?
Bueno, aquesta pregunta no la puc respondre sense caure en contradiccions. És una creença, un ideal, com he dit en "Actuem contra natura". Es pot argumentar també amb el vel de la ignorància de Rawls, però...això és molt criticable. Perquè...si buides la vida d'algú de contingut cultural ,i només deixes la persona com a ésser humà unitari; aleshores tens una cosa que es pot adaptar a tot i pot estar d'acord amb tot (dins d'uns certs límits), perquè no té clars quins són els criteris de justicia pels quals s'ha de guiar. Pensant en un virus, per exemple, o en una bacteria, la persona buscaria poder acomplir amb les seves funcions vitals de la manera més eficient i eficaç posible i prou. Però aquest sembla un criteri molt pobre de comoditat material, que és el que busco, en un primer moment.

Vale, aleshores...s'hauran de respondre diverses preguntes de manera esquemàtica i tertuliana. 

Primer, igualtat de què? Igualtat en comoditat material només? I després, tot sabent allò que s'ha de distribuir, quin és el criteri que s'ha d'utilitzar?

Sembla que el que més em convenç és igualtat en el grau de satisfacció amb les condicions de vida. I quan parlo de grau de satisfacció... em refereixo a tenir el necessari...per sentir satisfacció.

(Aquí deixo una entrada per entendre millor la paraula "satisfacció": http://etimologias.dechile.net/?satisfaccio.n).

Entesos, segon punt,
com distribuir aquest grau de satisfacció amb les condicions de vida?

1. El lloc (pares + lloc físic) on has nascut no pot servir com a criteri distributiu perquè escapa del nostre control i produeix grans desigualtats  que no es poden justificar i ni tan sols semblen coincidir amb l'ideal de justícia de molta gent.

2. Les capacitats naturals (gens + estímuls entorn) no es poden fer servir com a criteri distributiu perquè, com passa amb el lloc de naixement, són diferents i per tant, la nostra actuació serà diferent. i potser es pot considerar injust que per qüestions que escapen del nostre control se'ns hagi de valorar més o menys a la societat. (no hem decidit tenir un braç de més o de menys, un cabell més fort o menys, un dit de més o de menys, un cul gran o petit, un cervell lent o ràpid...). etc etc etc etc etc etc etc... etc...

3. El treball (el valor donat a la societat...jeje) no pot servir com a criteri distributiu perquè produïm segons gens+entorn, que són diferents, per tant, el fruit nostre treball per força serà diferent. i per les mateixes raons que 1 i 2 no podrà ser un criteri per distribuir recursos, reconeixement ni representació en la societat (que poden ser expressions del grau de satisfacció, com explicaré més endavant).

4. Les necessitats també són diferents, però ...cobertes ens donen el mateix grau de satisfacció? Difícil. Una redefinició de la necessitat pot ser la manca, perquè estableix un criteri comparatiu. La necessitat pot ser creada. La manca fa referència a que hi ha un buit que necessita ser cobert.

No sembla això la màxima marxista de "de cada qual segons les seves capacitats, a cada qual segons les seves necessitats?" Pot ésser, no puc dir res nou, per molt que m'exprimeixi el cervell com si fos una "bayeta" mullada. Només puc recordar-m'ho i explicar-m'ho de manera interessant segons els meus criteris i...
tornant al tema de la màxima marxista ... estic suposant que hi ha un nivell material i de reconeixement social que ha d'assolir tothom per tal que es garanteixi aquest grau de satisfacció? Les mancances, doncs, poden ser criteri de distribució de condicions de vida?

A mode de resum...

Hi ha dos conceptes bàsics; allò que es pretén igualar: La Satisfacció i allò que serveix com a criteri per igualar: La Manca.
La satisfacció és relativa al curs de vida anterior de la persona i la manca és relativa a la societat on viu la persona. S'ha de fer un mix? Així s'evitaria el problema de..millors tots pobres que alguns rics i altres no tan rics? Això ja és un altre tema.

I ara, com que el grau de satisfacció és un concepte molt..no sé...diguem eteri, vull demostrar que no són coses tan intangibles ,i que són fonament de moltes polítiques públiques que incideixen en els conceptes de redistribució,representació i reconeixement, com a capes indispensables de la justícia- idea que trec de Nancy Fraser- que s'encamienen vers la igualtat (expressada per mi en termes de satisfacció).

Proxy* de "La Satisfacció": Renda bàsica universal, discriminació positiva, llenguatge inclusiu...

Proxy de "La Manca": desigualtat material de recursos, nivell de representació de minories desigual, sostre de vidre...

i per acabar...

https://www.youtube.com/watch?v=14UaKYCoFQs

no sé si s'aconsegueix la satisfacció o és...com sempre, el procés. En tot cas, pel procés, es fa necessari i imprescindible identificar la manca. identificar perquè no podem aconseguir la satisfacció. Què és el que ens ho impedeix?

Un mitjó

Era aquesta la teva història, te la recordo en cas que l’hagis oblidat, o te la descobreixo en cas que no n’hagis estat conscient d’ella. Potser perquè l'has somiat i ha sonat el despertador abans d'apuntar en un paper el que havies somiat, o potser perquè me l'acabo d'inventar. Aquesta és una de les moltes històries que podries o has viscut. Te la recordo i descobreixo, perquè té un punt macabra interessant. No gaire macabre, és cert, però volia posar aquest adjectiu. Perdona’m, també frisava (com friso per posar "frisava") per posar l'adjectiu “andròmina”, però ha predominat el primer en la definició del relat ... Perdó, continuo...

Ara t'explicaré una història amb un cert punt macabra sobre...una andròmina peculiar: és la història d'un mitjó. 

I aquí va la revelació: resulta que tu, estimada persona que em llegeixes, eres un mitjó (només un, sí, calar) un mitjó, un de vermell amb incrustacions de vidre (...i altres detalls innecessaris). Eres això en la teva vida passada. Un simple mitjó, d’entre tots els que n'hi pot haver, de reals o imaginats, enters o decimals. Resulta que sí, que era cert, que la reencarnació existeix. Però, petit detall, només en els contes. Llàstima, o no. I vés per on, que en aquesta història t’ha tocat ser mitjó. Bé, ara no clar, ara ets tu, siguis que siguis. Però abans eres un petit mitjó trencat, una mica incòmode pels detalls de vidre, que no em preguntis perquè els tenies, però molt bonic si ens fixem en el conjunt. 

Així eres físicament. Que estiguis millor o pitjor respecte aquesta situació descrita és indiferent pel que fa als propòsits del relat.Si estàs pitjor, ho lamento. Si estàs millor, felicitats, gaudeix.

Malauradament t’haig de dir, i em sap greu de veres, que eres un mitjó que no pensava gaire. Evident, doncs eres fet de tela. (He dit que no pensaves gaire, però de fet, podria haver dit que no pensaves, i punt). Però el que et passava era curiós des del punt de vista humà, així doncs, malgrat no eres, la teva història és entretinguda, i la doto d'intencionalitat. Era com si parlessis, (perquè feies molta pudor? sí, clar...), però sobretot per tots els llocs on havies estat, que havien deixat marques damunt la teva tela vermella. I com que ningú t'havia rentat mai, doncs estaves fet merda. Condició imprescindible del rodamón clàssic. Semblaves tenir moltes històries per explicar, si poguessis parlar, perquè sempre se’t trobava penjat d’algun arbre d’algun jardí d’algun poble, del qual ja no sé el nom. Veies gent que semblava renegar de moltes coses, d’abraçar moltes altres, de dipositar la seva confiança en un ésser inanimat com tu. De cometre imbecil·litats per culpa teva, per culpa d’una andròmina. Tu veies a la gent tornar-se boja per tu. Senties totes les seves decisions. Per això, en certa manera, com que podries haver parlat molt de coses, molt diferents, podries haver pensat molt. Altre cop, llàstima que tan sols fossis un mitjó.

Potser et feien servir per apaivagar amants. Com que eres un mitjó bonic, sí, i com que la gent no sé per què sent devoció per la bellesa...doncs crec que et feien servir per guardar joies i regals d’amants en tu. Eres com la seva salvació. Demostraves que físicament es podia tocar l’amor, i que si bé algun dia moria, almenys dins el mitjó quedaven records tangibles. A més a més, com que tenies un forat, sempre es podia culpar la falta d’amor al fet que el forat s’havia xuclat la materialitat d’una història finita.

La gent et penjava al arbre més alt del seu jardí. Era ja costum, crec. I guardaven records d’amants, esperant a veure si es mantenia la matèria o si bé queia pel forat, o un ocell ociós s’enduia les delícies amoroses. A tot això, tu només penjaves dels arbres. Això ja era suficient per generar confiança en la gent. Eres com una versió tèxtil del mite de Prometeu. Robaves coneixement d’amors curiosos, i havies de suportar l’avarícia humana, així com també la de les aus, que com l’àguila, et robaven la materialitat que al cap i a la fi, era l’únic que tenies dins teu - perquè sempre és l'únic que hi ha, sense el "per sort o per desgràcia".

Em sap greu mostrar-te la buidor de la teva vida com a matèria inorgànica. Potser et pot animar el fet que servies d’aixopluc a milers de microorganismes espavilats que reien amb ganes de les estupideses humanes, de la mateixa manera que algun altre microorganisme més petit es riuria d’ells. Reien dels records inútils que guardaven en tu.

Per als nostàlgics com tu, és trist saber que ja no es penja més el mitjó vermell. Era un acte inútil, que com molts altres actes inútils, es va fer tradició. La gent sacrificava amors seguint el que dictava el mitjó vermell, sense tenir en compte que les probabilitats de mantenir un record en un mitjó vermell penjat dalt d'un arbre eren molt baixes. Sobretot si es tractava de menjar. Aquestes eren els amors que menys duraven. Amors efímers, els de l'estomac.

I els microorganismes reien. Evident, jo també ho hauria fet. Per això ara trobo a faltar aquesta tradició del mitjó. I et pregunto, quan moris ...voldràs tornar a reencarnar-te en el mitjó vermell? Serà un parèntesi a la vida estressada que segurament deus dur ara mateix, mentre llegeixes aquest escrit, i recordes, o imagines, com deuria ser la teva vida passada. Imaginar-te com a mitjó, buit per dins i de tant en tant, omplert de joies, o escrits, o poesies, o llibres, o altres teixits, o flors, o menjar.

Cada cosa material fruit d’un acte incomprensible per un mitjó, resta en el seu interior. Quin intent de poesia barata, oi? Llàstima que m’ho acabi d’inventar tot, i que la reencarnació no és possible, principalment si tenim coneixement matemàtic i intel·lecte...però sempre podem suposar que jo tampoc existeixo, o que almenys el jo del dia 30 del 5 del 2017 (que és el dia del naixement del relat) no existeix ja, i negatiu per negatiu, positiu. I per tant aquest relat és veritat. Com és veritat el fet que , ara mateix, al meu costat hi ha un unicorn rosa. 

Vale.

Meritocracy and Socially Marginalization

Un test rapidet que he fet per intentar-me curar de la meritocràcia i la fal·làcia de la igualtat d'oportunitats.

I’ve made a quick quiz against meritocracy and the fallacy of the concept of “equality of opportunities”

ESTIC AL BUS- Conversa entre lletres de l'abecedari. (part I)

A: Al bus?

B: Estic al bus, estàs al bus. Tranquil·la, satisfeta.  En el teu cap, però, et trobes un fil que sembla estar massa enrevessat.  

A: I què fas?

C: L’estires.

A: No, primer desitges no haver-lo vist. Perquè...

C: Per què?

B: Perquè saps que a partir d’ara, sempre el veuràs. Sabràs que tens aquest fil deslligat, embolicat, que no saps d’on ve.

A: Tens el dubte.

B: Exacte.

C: I de debò que no l’estires?
A: Ehm?

B: Sí, al final sí. Al final la curiositat guanya, però no del tot. És més la inèrcia que empeny...els nostres gens.

A: El voler sempre prendre la pastilla vermella? Com a Matrix?

B: Mmm...

C: I per què?

B: Ja t’he dit que no sé explicar-ho. Són les ganes de...de ser humana. No sé d’on parteix tot el coneixement.

C: Del fil?

A: D’estirar el fil?

B: I jo què sé! A mi deixeu-me en pau, aneu a molestar a algú altre.

A: Bon dia, a tu t’han explicat mai la història d’Estirar Un Fil i Per Què Tens Ganes d’Estirar el Fil?

D: Aaaaaaaaaah...la vella història.

C: I doncs? 

D: Seieu.

A: Ja ho estem, som al bus.

D: Ah, ja-ja, per això aquesta pregunta.

C: Voldràs dir, per això aquest avorriment que ens fa plantejar-nos aquestes coses?

D: Sí, clar, joder, pues jo que sé... jo només sé la història del fil. Voleu escoltar-la, o no?

A: O sigui, sí, sí, però és que hem de baixar ja. És la nostra parada.

C: Li dono a l’”stop”?

A: Bé, doncs fins aviat.

A: No la sabia, no la sabia pas la història.

C: Com ho saps?

E: Perquè a mi també m'ha fet abans la mateixa pregunta.

A: Bon dia.

E: Bon dia.

C: I tu qui ets, ara?

E: Res, ara sóc el personatge que arriba quan has d'anar caminant a casa després del bus i tens gana i la pregunta filosòfica ja queda molt lluny.

A: Ah...joder.

Actuem contra natura, si us plau.

Em fa molta ràbia quan la gent decideix que per tenir el meu propi mode d’entendre les coses vaig errada per la vida...Em fa molta ràbia ser jo mateixa, també, aquest tipus de gent. No sé si és pel propi impuls natural, que em fa discriminar la diferència, però no m’agrada el fet de menystenir les actuacions contràries.Doncs bé, jo decideixo que la meva diferència m’agrada molt i no la vull matar.  I, alhora, en aquest anar per la vida, espero que no se’m menyspreï, (ni jo a la resta...) jajajaja...

Ho sé, difícil. I no ho faig. Si algú em diu que és de dretes doncs potser somriuré i marxaré pitant. Però quedava una mica bé com a introducció fer veure que sóc tolerant amb les idees de la resta. L'estil, mal me pese, és important. ( Si no per què tenim gats?)...

 Al cap i a la fi, només parlaré de l’ideal clàssic de l’esquerra, la igualtat, i si no li poso estil serà la mateixa cantarella de sempre.

Així doncs, em disposo a exposar l'ideal:

Comencem per un mantra tonto. Res és impossible si la gent, un gran grapat, hi creu, no? Vull dir, es va fer possible la idea d’un déu. Per què no ha de ser possible la idea de la màxima llibertat per a totes i cadascuna de les persones de la terra, la igualtat de recursos necessaris, el màxim respecte de l’ésser viu, la mínima imposició, el reconeixement de les diferències que ens fan iguales? Són idees genials, i s’hi pot creure en elles perfectament.

Aleshores, per què la gent no vol acceptar això i sí que té confiança en un déu? Per què em diuen friki per tenir fe en la igualtat de resultats?  Per què les consideren impossibles les idees d'igualtat? Per què em diuen il·lusa? Coses més estranyes s’han fet. Com per exemple, el concepte de nació. Si existeixen doncs, aquestes nocions, com ara "déu" i "nació", i es fan reals en la mesura que la gent hi creu en elles, per què no pot existir la idea d’una societat on la gent tingui la mateixa capacitat per actuar? No seria bonic?

 I la resposta: “bonic i impossible, els humans som egoistes bla bla bla blaaaaaaaaaa. A més a més, com defineixes "actuar"? I no passaria el mateix si imposes un ideal, que tothom s'acabaria matant per aquell ideal? bla bla bla" (reconec que la segona és més chunga, però hi ha solució*...)

Vale, doncs accepto aquest defecte humà (de moment, l'egoime), entesos. Tanmateix, em fa la sensació que darrere d'aquest enunciat hi ha la intuïció que la vida és com un joc, un joc on l’egoisme juga un paper molt important, i això ens dóna possibilitats. En un joc hi ha recursos limitats, i precisament, aquesta és la gràcia dels jocs. Que hi ha unes que guanyen i unes que perden ( jajajaj inteliginsia). Però...però i si la vida no ha de ser així? I si no cal que ningú perdi? Molta gent em dirà: “t’oblides que hi ha recursos limitats, no podem actuar així”. Aleshores, jo discreparia i donaria (intentaria donar) una altra solució.

Proposem-nos una nova rival, ja que ens agrada tant la competició del joc i som "egoistes". De manera que no sigui un joc per dominar els recursos entre els humans, sinó contra una altra entitat o concepte, com per exemple, la natura. Que sigui un joc Humanitat vs Natura (qui diu natura, diu selecció natural, més lleis i teories, etc). Això és, que lluitem contra els nostres instints més egoistes i ens enfoquem a ser una societat que vol, no solament perviure ella mateixa i cadascun dels seus individus, sinó que també vol ajudar i cooperar amb la resta d’éssers vius del planeta.

Anem a marcar gols a la selecció natural, sense parar. (Aquí caldria llegir a Kropotkin i el concepte d’ajuda mútua, que no ho he fet, per tant, parlo sense enteniment, jeje, esteu llegint algú que no en té ni idea, pringuis...). El fet és que vull emfatitzar el joc en l’enfrontament contra la injustícia natural que no tots els individus han de sobreviure. Doncs jo vull que sí, que absolutament tots els individus tinguin la possibilitat de sobreviure amb molt bones condicions. Crec en l’Evolució social. Una evolució que canviï la dinàmica natural. Crec que és possible que cada persona gaudeixi del mateix cercle de llibertat (actuació). Actuació! És l’ideal de sempre. No és una cosa tan difícil d’acceptar, oi que no? Hem de saber jugar bé les nostres cartes. I no sento que sigui una idealista i una il·lusa per creure això. Jo tinc fe en això a partir d’establir aquesta lluita de la humanitat contra una natura selectiva, perquè precisament, si d’alguna cosa va aquest model, és de no ser selectives, sinó inclusives. I “Inclusió” és un concepte impressionant.

(*Definint actuació a partir de la seva etimologia:  "http://etimologias.dechile.net/?acto". Per tant quan dic igual llibertat d'actuació em refereixo a la capacitat material de totes de ser tot el que totes puguem ser, ni més ni menys, arribant, doncs a un mateix nivell de desenvolupament. Sense que els impediments de l'entorn i els genètics puguin fer de les seves, en la mesura del possible. És a dir, si a mi em falta una cama, jo haig de gaudir gratuïtament d'una pròtesi, encara que això suposi un petit sobresforç per a la resta. És a dir sent solidaries, i no idiotes, però això ja és un altre tema que dóna per a una altra entrada).

Maneres de conèixer

I a seguir, i a seguir, i a seguir,

i a continuar, i a continuar.
i continuar.

Separant com viure.

Separant el bé, el mal.

 La llum, la foscor.

Separant la lluna i el sol.

La femella, el mascle.
Separant reina i peó.
Separant la ment, el cos. 

Separant, arxivant, classificant.

 efusivament; eufòricament.

Separant, i a continuar, i a seguir,

separant. Esquinçant. Amenaçant.

Atomitzant. Aïllant.

Embolicant.

I en bombolles i bombolles.

I vinga, a continuar, separant.

I minúsculs reductes de bombolles.

I separant allò plaent d’allò repulsiu.

Allò que vull, 
allò que detesto.

Allò que és negre, 
allò que és blanc. 

Allò que és d'aquí, 
allò que és d'allà.

Allò que és meu, 
allò que no ho és. 

Allò que conec, 
allò que no conec. 
allò que és 
allò que no és
allò que és casi
allò que casi no és.  

I mai cansant-se de separar.

I ara toca eliminar allò que s’ha separat.

I a seguir, a continuar, separant. 

Sense descans, sense cansar-se,

Classificant, separant, eliminant, apartant,

descartant, adreçant, dividint. 

Deixa’m passar. Avanço sense ulls.

Separant.

T’estimo cultura occidental.