Sóc un personatge incomprès, una antiheroïna, com tothom

Aquí va la meva confessió. 
Sóc una persona normal amant de personatges antiherois. I sovint, m’encanta ser-ho (imaginar-me així, vull dir, descriure’m així). Us sona la sensació? La sensació de separar-se de la resta. Sent una antiheroïna em puc queixar sobre com la gent no em comprèn i mil parides més. Vull dir, no tant l’estil adolescent de el món m’odia!!!!. És més en sentit de no-connexió amb les sensibilitats de la societat. És aquest el pensament: Oh! Què injust el món em sembla! Que diferent sóc a la resta, que poc social, bla bla bla.... I en situacions més concretes, seria aquest altre pensament autocomplaent amb la idea d'antiheroïna: Mira com tota la gent va súper-ràpid pel metro i jo, aquí, amb el meu ritme, contemplo el seu passar, reflexivament, ja-ja, què friki sóc!. Aquesta és la idea.

Em dic, sóc un antiheroïna perquè m’agrada dur la contrària, perquè m’agrada sentir-me diferent, perquè em crec molt sensible i em camuflo en el meu refugi. És una manera de no perdre la meva pròpia personalitat a la gran ciutat. Perquè, entre tants estímuls, a vegades tinc la sensació que em difumino amb la immensa quantitat de gent amb la que em creuo. Que m’escolo entre altres caràcters i després no em puc trobar. I aquesta és una solució, ser una antiheroïna. Com que a les pelis o als llibres, molt sovint, aquests personatges són els protas, doncs jo també intento fer-me prota del meu "caminar". Intento ser un Shrek, però és massa difícil i acabo sent com l’ase.

Intento ser un Shrek que viu tranquil al seu refugi. O una Yaya Ceravieja súper poderosa i independent. O ser un iaio de Up i buscar la pau en la rutina. O ser una ...no sé...un personatge repel·lent. Estar en la soledat i estimar-la. I ser capaç de gestionar les emocions. El problema és que aquests personatges no les gestionen. Simplement les reprimeixen. Però això serà un altre tema, del qual ja parlaré un altre dia. Perquè segurament remet a la por, i la por dóna per a molt...Però tornem on érem.

I al final de tot això, què penso?  Penso en la importància de la perspectiva i el punt de vista.

I que si bé em sento tan diferent, o millor dit, tinc les ganes de sentir-me diferent, serà precisament perquè sento que sóc molt igual a la resta. I això em remet a la relativitat, quan intento lluitar contra la tendència animal,  per tant, també humana, de creure’m el centre de l’univers. De creurem prota. Ja he dit que m’agrada veure’m a mi mateixa com un personatge antiheroi, és a dir, un personatge incomprès (per donar-me importància). Però seguint amb aquest canvi de perspectiva, de seguida que em sento sola, que estic sola (físicament), m’agrada fer just el contrari, virar completament el punt de vista, lluitar contra la tendència natural, i afegir una "màgica coletilla". Exemplifico:

Fua, ningú m’entén! Fua, penso que ningú m’entén... (fins aquí punt de vista natural, el que em ve quan estic a la ciutat) fua, doncs COM TOTHOM. Tothom deu pensar que ningú l’entén.(el que ve quan estic sola).

I així vaig fent. Qualsevol cosa que pensi sobre mi, li afegiré al darrera un com tothom, la "màgica coletilla". Evidentment a tothom no li agrada la música clàssica, ni tothom és d’esquerres, però al que em refereixo quan dic que tothom actua de la mateixa manera és amb els patrons de pensament o el tipus general. De l'estil: “vull sentir-me estimada, com tothom”, “vull dormir bé, com tothom”, "vull ser acceptada, com tothom"...

És a dir,  com si ara em poso a mirar fotos de coloms i dic: Si són tots iguals! No sé com s’ho fan per saber qui són entre ells. Sí, som idèntics en certa perspectiva (allunyada) i som diferents en una altra. Considero que seria òptim per a mi situar la perspectiva en una dimensió el màxim d’allunyada possible, perquè això em permetria relativitzar la meva condició al context i, per tant, relacionar-me d’una manera més intersubjectiva amb el món. Que vull dir amb això d’intersubjectivitat, que no objectivitat? Vull dir amb l’oportunitat de veure diferents perspectives.

Però això queda molt bonic i irreal. En realitat crec que no és aquesta la idea de per què m’agrada pensar que faig les coses, que penso, que sóc...COM TOTHOM. La raó de la intersubjectivitat és només la justificació "guai". I doncs, per què ho faig? Doncs per la mateixa raó que prefereixo veure la meva cara des de molt lluny per no veure els granets. Perquè d’altra manera, sóc excessivament conscient de mi  mateixa, i vull calcular amb precisió quines seran les conseqüències de la meva actuació, i em paro molt a pensar en el resultat d’aquesta. És com la sensació d’estar excessivament sòbria (o fer zoom amb la càmera als granets de la cara) i aquí és quan apareix el personatge antiheroi, que s’enfronta a la gran ciutat. I que té pus a la cara, i no es pot dissimular perquè el zoom no enganya.

Quan em fixo molt en mi dic sóc un personatge incomprès..., i quan noto que vull deixar de fixar-me en mi - perquè ja n’he tingut prou de la sobrietat de la súper-consciència (o de mirar-me els granets) - afegeixo: ...com tothom. De manera que al final, les meves converses internes acaben sent d’aquest estil:

Sóc una persona que em refugio en mi i em costa demostrar als altres com sóc i no m’entenen, però mira, ho fa tothom. Tothom sembla que va pel món de la mateixa manera que vaig jo, igual de perduda que vaig jo. Els hi haig de recordar? És que sinó em sento sola.

Amb els granets és més divertit:

Sóc una persona que té molts granets a la cara i són molt lletjos, però mira, tothom en té, de defectes. Tothom té impureses a la cara de la mateixa manera que jo en tinc. Els hi haig de recordar? És que sinó em sento lletja.

L'únic inconvenient és que si ho fas amb les coses dolentes (això d'agafar una perspectiva ampliada), també ho has de fer amb les coses bones. Si vols fer trampa i augmentar la teva autoestima, quan és qüestió de mirar-te els granets de la cara (els defectes), allunyes el zoom. I quan es tracta de valorar les teves virtuts, fas zoom indiscriminat. De manera que així sempre aconsegueixes ser una persona amb autoestima, els defectes els relativitzes, les virtuts les accentues. El problema... és quan te n'adones de la trampa que estàs fent. Com jo ara. Aleshores només em queda acceptar, o concloure, que sóc una antiheroïna, exactament, com tothom.