Why I love Terry Pratchett's books

(This essay has grammatical and orthographical mistakes. Sorry about it, but my English is quite poor, I have no excuse).

In my humble opinion, I have to say that Pratchett was an awesome writer. Why I think this way? The first thing that comes into my mind is because of his capacity to combine different kinds of knowledge. That is, he was a humanistic writer; his books have some of almost everything, he talked about almost everything. He wrote about politics, economics, philosophy, psychology, physics, religion…Pratchett was aware of the importance of making a new world looking credible. So you can’t obviate the science of this new world, or the political system. Everything is interconnected, so everything must be said, or written, in this case.

And what is more, the sceptical attitude showed in his books also has the ability to tell the lector that everything said (about the world, of course) is relative to the context, that everything said can be questioned.  So you acquire the skills to be an sceptical person, you learn to be a scientific person who wants to discover the world, moreover, who wants to discover what the world is about. Sorry, what people think the world is about.

And that is why I love Terry’s books. His books allowed me to see the world with new eyes. I gained the ability to see the possibilities of making a decision or not. To understand the multi-universe, and thanks to that, I can make myself more aware of…myself, of my own decisions. Because I love learning that things can be different. That there is nothing written previously and you can’t take life seriously. The idea I can figure about reading his books is that with humour you have the capacity to understand that the world may be incongruent, but at least, you can laugh about it and share it with your friends, because we have words.

Maybe Pratchett was an analytic philosopher and writer. He was very conscious about the power of language, therefore, the power of the words and the logic of the argumentation was also crucial. Because of words, we can make beliefs. And every belief shared has an incredible power of making the things looking like the things believed. As I think, Pratchett understood the human brain very well. His characters were so credible. They were alive in the world so full of incongruences, and they flowed in this kind of scenery like mud in a swamp. Yes, because they kept going on, with a sedentary moving, however, they moved, like the turtle does with fourth elephants in her back.

Everything looks incredible, so put imagination on it and the incredibility of everything will grow exponentially. 

Thank you, Terry Pratchett, for teaching me this lesson.

"Lo bueno por conocer" (part III)

Ja vaig dir que creia que prendria la pastilla vermella de Matrix. Ja vaig intentar explicar el per què ho faria, o millor dit, per què m’agradaria atrevir-me a veure la realitat, encara que aquesta sigui molt vertiginosa. També vaig intentar entendre, en l’anterior escrit, per què continuar amb el rumb autòmat d’una vida sense qüestionaments és increïblement negatiu per evolucionar socialment. Ara doncs, em disposo a explicar el factor positiu que per a mi suposa el cicle del coneixement. És a dir, un cop es pren la pastilla vermella. Un cop es trenquen fronteres invisibles. O, si es prefereix, un cop es decideix que cal acabar amb els límits que imposem al nostre propi cervell.

I bé? Per què? Segons penso, tal com vaig dir a la part I, conèixer produeix felicitat. Qui sap, potser la nostra voluntat d’evolucionar ens fa actuar d’aquesta manera. Quan sentim que podem cobrir necessitats de manera més eficient i que entenem més l’entorn per tal de fer el que diu el primer enunciat, cada cop més freqüent. És una espècie de sentiment de comunió amb el medi, com si l’adaptació produís felicitat. En aquest context he elaborat aquest esquema:

Fluïdesa--connexió transmissió d’experiències -- (enteniment) transmissió de coneixement 

La fluïdesa permet obrir el pensament, la clau, percebre nous punts de vista, sospesar diverses idees. Es pot entendre també com la capacitat de posar en dubte el que es creu, tot i que sense abandonar-ho. A partir d’aquí s’estableix la connexió entre els punts, en xarxa, i permet transmetre experiències, si hi ha un enteniment entre idees, aquesta transmissió d’experiències, i per tant, de coneixement, aporta felicitat a la persona que rep i la persona que transmet, perquè al tractar-se d’una xarxa, els canals de transmissió són plurals. Sembla que estigui parlant de les neurones. Però el que volia expressar és la idea de que es necessita fluïdesa per conèixer. És a dir, que l’actitud estàtica és la més negativa per aprendre. Que negar la matèria, el dinamisme del qual formem part, és enclaustrar-se en un circuit tancat. El moviment considero que és, per tant, el més adequat per conèixer, per aprendre, per ser feliç.

"Más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer" (part II)

Em disposo,- a veure com surt-, a exposar arguments de gent que no vol evolucionar socialment. Això és, de persones que prefereixen la pastilla blava de Matrix (veure part I). Intentar comprendre el perquè dels arguments de persones feixistes, conservadores, masclistes, xenòfobes, homòfobes, i en general, amb altres fòbies*.

Exemplifico:

Argument 1: perquè s'ha fet sempre. Jo de petita, sempre portava bolquers. Els haig de continuar portant? 

Argument 2: perquè és tradició.  Matar bruixes és tradició, matar gent com a ofrena als déus és tradició, matar toros és tradició, matar ..... matar .......matar és tradició, que guachis que són les tradicions <3

Argument 3: perquè és de sentit comú. Que les dones portin faldilla i els homes pantalons és de sentit comú, no és pas arbitrari en el context actual. 

Argument 4: perquè és natural. Jujajajjuju no et vacunis doncs, que la selecció natural guii els nostres passos, per què no?

I doncs, si jo a vegades també utilitzo algun d’aquests arguments (sobretot el primer) per què em generen tanta ràbia i frustració?

Perquè són totalment contraris a la iniciativa científica, o a la iniciativa filosòfica; això és, a les ganes de conèixer i experimentar. Són impediments al desenvolupament de noves formes de pensar i, la clau, adaptar-nos a l'entorn (veure part I).

Perquè pretendre que vivim en un món estàtic (com ho pretenen aquestes preposicions) és totalment fictici. Comporta eliminar el moviment, la dinàmica a la qual estem sotmeses constantment. Evitar mirar més enllà d'una tonalitat dual, de blanc i negre.

Perquè si fos així, jo menjaria encara carn crua, com s’ha fet sempre, jo mataria ases des d'un campanar, perquè és tradició, jo no qüestionaria la mitologia grega, perquè és de sentit comú i jo no em prendria pastilles per evitar qualsevol malaltia, perquè és natural.

A partir d’aquí, que MUUUERAN els dèbils. I plim i ja està. I a viure com si fos un documental de la 2. Jo crec que seria una suricata i no duraria gaire viva, perquè no tinc gaire coordinació corporal ni agilitat ni reflexes ni agudesa mental, així que la selecció natural s’encarregaria ben ràpid de garantir que els meus gens no generessin descendència. 

I punt.

Aquesta reflexió ha sorgit a partir del vídeo de la senyora valenciana que vota al PP perquè li fa pena que la gent gran sigui desnonada, perquè "más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer" i que és l’altre cara de la moneda de l’escrit anterior.

*m'incloc, en la fòbia a les aranyes, tot i que això és un altre tema i jo sóc conservadora en altres aspectes, com quan utilitzo algun d’aquests arguments per justificar la meva actuació alhora de , per exemple, canviar de bar.

Per què vull la pastilla vermella de Matrix, però alhora no? (part I)

Després de donar-hi moltes voltes, per què, malgrat tot....malgrat tot, sí, escolliria la pastilla vermella de Matrix? 

Perquè amb ella tens la capacitat de millorar, tal com dicten els teus gens, el teu ADN, tens la necessitat imperiosa de saber que pots evolucionar i que pots aportar la teva millora al món. Si et quedes a la realitat immodificable (en tant que fictícia) de Matrix, no coneixeràs. Per tant, no podràs avançar, no hi haurà ciència. Per molt que estiguis bé, sempre tindràs una necessitat no coberta, de descobrir, de millorar l'entorn en el qual vius. Estic parlant d’ "evolucionar", allò que ens fa tenir ganes de saber, una empenta, la curiositat.

Això...això que  ens causa tants problemes i mal de caps i ens fa viure en un perpetu dubte i incertesa i malgrat tot, ens atrau tant. No ho vaig advertir fins fa poc. Em pensava que jo no hauria pres mai, per res del món, la pastilla vermella. Que em creia la màxima de “feliç l’ignorant”, però l’ignorant és feliç quan no es creu ignorant. Un cop oberta l’escletxa, que sempre s’obre, perquè tenim ulls i boca i orelles i nas, per l’escletxa sempre oberta entra el dubte. Perquè, en definitiva, és el que fa moure el mecanisme animal, humà, el risc. Per molt breu que sigui, sempre volem la nostra petita dosis.

Perquè refutar la curiositat seria viure amb por. Viure a la comunitat tranquil·la de Matrix alhora sent esclau de la teva pròpia por. És sentenciar-se a morir lentament. A anar-se consumint. Quan per fi et pots atrevir, de deixar enrere la por, i estimar la curiositat. A tenir més coses amb les quals poder comparar la realitat, el que ja coneixes, a ampliar els teus límits. Sí, perquè arnar-se consumint vivint entenent que res no es pot modificar a la llarga es fa insostenible. 

Tastar la tessitura del canvi o la mort de l’idealisme.

Riure per burlar la vida. La pauta,

dic, d’allò seriós, substancial,

i pedant, de quan veig la rigidesa,

dic, transcendència, fugir corrents!

Riguem per fer-la diminuta, a ella,

insignificant , que sigui versàtil,

dic, senzilla, res d’heroiques proeses. 

                                              

Riguem de l’advers, lloem la llordesa!

Per merda dic, estimar el marró.

Sens por , sens tenir per negatiu això.

Jutgeu-ho: és penjar la submissió.

Si us plau. Tan sols amb calma, sent audaç.

La tessitura del canvi tastar.

Tenir en compte el moviment ,dins tot.

Riure les certes veritats, de tot.

De com sobrevalorat el blanc pur

en vida és, serà i per sempre, ha estat.

Més profitós és riure, en plural!

De grans, absoluts, monuments estàtics!

Amb sentits, per  turmentar el precepte.

Amb formes de  marró marrà, riguem!

No , perdoneu, que no pretenc, ni vull,

No insinuo, no, que la vida sigui

nociva, no pas. Estrictament, clar.

ni la meva intenció és ofendre,

no pas. Relativament parlant, clar.

Dic, vull dir, la vida en si, bressolada 

com a temps : el desordre i l'entropia.

Us ho prec, sort, hi ha bellesa en això:

l’humor.  Una ganyota i un consol.

Un “malgrat tots els malgrats” agredolç

Simple i conjunt, doncs persistim aquí.

Un aquí: lloc comú, singularment.

Mireu-lo, gireu els caps, fa certa gràcia...

Figures, fora bo cert desconcert!

Doncs penseu, si la curiositat

si cenyida per dogmes, defalleix,

voldríeu cera? Voldreu viure morts?

Dic, refutar el dubte i vivint cecs.

Negar l’humor, viure buits. Matar

la putrefacció, viure fingint?

Plaure norma, no riure, ni percebre.

Consumir-se. Ser talla permanent.

No respectar-se i negar-se el cos. Fer

d’irreals ineptes, tradició!

No veure pas el bru bufó, bonic.

Seguir inadvertits del món tonal.

Ric! Mes quan el ventre cridi per dins

Qui us assegurarà el pur etern? Qui?!                            

Sobre els pèls i la depilació

Gran dilema meu.Gran preocupació de certa humanitat del primer món quan arriba l’estiu i tenen prou temps per preocupar-se per això. Jo, com a bona noia d’aquest occident tan correcte, doncs també tinc aquest problema. I és que no vull depilar-me, no sé ben bé el per què, però els hi tinc una estima especials a “cadascun dels apèndixs filiformes de matèria còrnia que cobreixen la pell”. Sí, no ho sé, és ben estrany. Les males llengües diran que penso així per influència d’una gran sèrie de la infància (veure foto). Tot i que també pot ser perquè estimi massa la meva cartera com per gastar los dineros en productes per a la depilació, o potser perquè estimo massa el meu cos com per mutilar-lo o...Bueno, vés a saber, tant és. 

El fet és que no em vull depilar, però és molt difícil seguir aquesta convicció meva. Per què? Ah! Ja ja , doncs ben fàcil. Se’n pot dir Pressió Social. Una gran menystinguda que actua a l’ombra i engendra i alimenta en secret el Sentit Comú. Una es pensa que pot actuar com voldria i pam, apareix la Pressió Social i su fiel escudero Sentido Común. I aleshores per actuar com una voldria s’ha de pagar una moneda molt gran: l’ostracisme. I jo crec que no estic disposada a pagar tal preu...No només per justificar-me (que també) diré que cal tenir en compte que les humanes som animals gregaris i ens sentim molt influenciades pel que diu la nostra camada. I la meva camada tota va depilada i, tot i que el meu entorn proper no ho veu (del tot) malament, on jo em moc majoritàriament, no anar depilada és motiu de lapidació social.

Enteneu-me, practicar una moda sola és molt frustrant.

Clar que s’ha de tenir en compte una altra cosa: com expliques tu a la gent que depilar-se és similar a portar perruques altes? És a dir, una puta moda de merda que només serveix perquè algunes empreses tinguin molts beneficis a final d’any. Que aquest “m’agrada depilar-me” és un “m’agrada perquè sóc al segle XXI a Europa”. És un “m’agrada” contextual, que segons crec, només respon al nostre desig de retornar a una edat particular, això és, la maleïda infància. Sí, com tenyir-se els cabells de ros o com posar-se cremes que treuen deu anys (treuen arrugues, arrugues sinònim d’experiència, experiència sinònim de coneixement... ).

I em direu: fua Iris, t’has anat molt lluny, eh, però que molt lluny... I jo us respondré: No pas. (pausa dramàtica) I després diré: Em sap greu però no em conformo amb un simple m’agrada, vull convèncer a la gent de la futilesa (quina paraula eh? Fu-ti-le-sa) que suposa depilar-se perquè així hi hagi més gent que no es depili, i així, jo, no hagi de respirar fort abans de sortir de casa sense anar depilada ni témer el menyspreu de la societat en la qual em bellugo. Que sí, que sí ,que és molt difícil ser íntegra quan la Pressió Social és present. Si no us ho creieu, mireu l’experiment aquell dels quadrats grans i petits i com la gent modifica la seva opinió en funció del que diu la majoria.

Fins aquí el meu pamflet. Sank ui veri mux per llegir això.

I espero sincerament modificar la vostra opinió sobre els pèls.

Els pèls són bonics i ho repetiré tantes vegades com faci falta.

Atentament,

El lobby dels pèls : DÓNDE HAY PELO, HAY ALEGRIA.

Per què sóc atea?

«La idea de Dios implica la abdicación de la razón y de la justicia humana; es la negación más decisiva de la libertad humana, y lleva necesariamente a la esclavitud de los hombres, tanto en teoría como en la práctica» Bakunin, Dios y el Estado

Per què tenim tantes ganes d’autolimitar-nos? Perquè són ganes, eh... De buscar coses que estiguin per sobre de nosaltres...

A veure, vaig a situar-me en el paradigma contrari (evidentment no em situaré d'una manera gaire exacte, perquè no puc, perquè parteixo d’un paradigma diferent...però faré l’esforç d'intentar comprendre...). Així doncs, em diuen científicament que una deessa existeix. Suposarem que aquesta deessa sigui com les matemàtiques, això és, absoluta, lògica i per tant, instrument per entendre el món. Vale. Mmm....  Estudia matemàtiques si vols ser teòloga. Fi de la història.

Canviem la perspectiva: suposem que la divinitat és una consciència col·lectiva, això és, el que uneix a totes les humanes, o el que uneix a tots els éssers vius o el que uneix a tota la gent que viu a l’univers? Bueno, si suposem la primera opció vol dir ...la nostra consciència d’espècie? Això és l’instint de supervivència...marcat pels...ahà!... gens. Si suposem que és com la plastilina que uneix tots els éssers vius, emm... aquí jo ja no arribo, no entenc què es vol dir perquè si no anem ni a la una totes les humanes, no sé com podem anar a la una totes les espècies, o sigui, en el sentit de que jo entenc com es sent un marisc?  Però mai es considera transcendent un marisc, oi? Les coses religioses no tenen marisc, per tant, segur que un marisc no pot tenir essència divina, o sí, si ens fem budistes, però tampoc puc entendre-ho. A veure, què seria el que m'uneix a un musclo? Tenir ganes d’estar viva. (també marcat pels...ahà...gens). I en quant a la població de l’univers, igual, i a sobre amb el plus de que no sabem qui són les nostres companyes de la Via Làctia i companyia. O que potser cada planeta té la seva divinitat particular servei 24h?

I, per últim i en comunió amb l'anterior paràgraf, si tenim en compte que la deessa és el que uneix l'essència dels éssers vius doncs em quedo igual que abans o pitjor. Perquè ningú ha definit l’escènica de les coses d’una forma demostrable empíricament. I perquè les coses acompanyades d'aquest adjectiu tendeixen a ser bastant perilloses, i ens encaminen envers dogmatismes massa seriosos com per permetre'ns burlar-nos d'ells. Què és l'essència de les coses? Allò que fa que una cosa sigui una cadira i no una taula? D'això no se'n pot dir essència, se'n pot dir peculiaritat. Així doncs, és més guai parlar de la peculiaritat de les coses. Considero la paraula menys discriminatòria, més precisa i més apta per eliminar qüestions de fe.

Un altre canvi de perspectiva. La qüestió que sempre es remarca: si la divinitat és el que marca el principi, qui marca el seu principi? Si és absoluta en un sentit diferent a les matemàtiques, és a dir, que ho comprèn tot, que ho és tot de manera indivisible, aleshores no la podem conèixer amb el nostre enteniment relatiu, perquè serà tot, i no ens interessa saber el tot, ens interessen les parts, per tant, no té sentit, no ens servirà de res, conèixer si hi ha deessa o no, perquè al ser tot també, evidentment,  no serà res (del tot no se'n pot descartar res, jajaja, ni tan sols el propi "res").

Per tant, la idea de plantejar-se l'existència d'un ésser superior només suposarà una limitació a la noció de llibertat, que prou limitada està ja en la relativitat. Només serà l’expressió de la nostra necessitat de seguretat. De dir: "ah, som aquí perquè algú vol que siguem aquí." "hi ha una causa superior" i definitivament això ja cansa. 

De què et serveix plantejar-te que ets aquí per complir una funció? Joder, l’únic que farà això és frustrar-te en comptes de donar-te ànims per seguir vivint, no? Perquè no la trobaràs mai la teva funció, en un sentit permanent, perquè al ser transcendent negaràs l’opció de canvi i moviment. I si la trobes, il·lusòriament, segur que fotràs a algú altre amb la “teva veritat trobada”, com ara jo estic fotent algú intentant que ningú foti a ningú. Ja-ja. Això és la relativitat, però m’encanta, la relativitat i la contradicció, per oposar-se a la figura d’un absolut (però acceptant les matemàtiques, com a eina supeditada), jo estic elaborant una idea absoluta, però enteneu-me el que vull dir, com de perillós és negar el canvi, perquè negant el canvi, es nega el cos i s’accepta la puresa i tot el que comporta això: idealisme, conceptes purs i blancs i immaculats i productes de neteja. 

En conclusió, si es busca un absolut, i una cosa en la qual confiar i que doni seguretat i ajudi a entendre el món, per què no agafar, com ja he dit, les matemàtiques? Si us plau, són pacífiques! L'energia per matar a qui no pensi com vosaltres es gastarà mentre busqueu solucions a problemes matemàtics. A més a més, almenys així us assegureu que la creença sigui útil socialment, perquè es resolen problemes que poden tenir aplicació empírica , i el mal que podreu fer serà simplement pegar algú amb un cartabó quan ja no tingueu més solucions a les quals arribar (que també es pot fer molt mal, ojo! si es sap utilitzar bé clar, però bueno, alguna cosa s’havia de dir).

Enteneu doncs, per què no crec en cap divinitat?

Perquè, com diuen algunes filòsofes, és afirmar una preposició negativa. Si haguéssim d’anar afirmant tot el que creiem, però que no tenim evidència empírica, no acabaríem mai! Ostia! Hauria d’afirmar que tots els meus somnis són reals en el món físic i que tots els meus desitjos també són reals i palpables i que tu també els pots veure i que si jo imagino que hi ha un drac al meu garatge, com va dir un filòsof, també és real i mil parides més... tot el que se’ns passi pel cap ara mateix. Així que millor siguem pràctics i comencem a negar-ho. Si algun dia tens evidència empírica que déu (perquè sempre és masculí, aiiii!!! la cultura...eh?) existeix, diga-m’ho. Però no em facis acceptar una negació. I a més a més, així, per les bones, com si fos científica o almenys dient: “Però és que tu tampoc pots demostrar científicament el contrari”. I veure repetides vegades referències a aquest fantasma o monstre de la humanitat. Perquè aleshores jo també et puc dir: “ah! Però és que tu formes part del meu somni i no existeixes més que a la meva ment, però jo no puc saber el què faràs perquè ho domina el meu subconscient i no pots demostrar el contrari”. 

I si et diuen allò típic que s’ha de pensar en déu com a límit que no pot ser superat pel pensament humà, que no pot ser pensat com a concepte o idea, déu com un gran no res... Doncs...(respiració profunda) no li diguis res! No li posis nom MASCULÍ si no és res. I com que no és res, no el tinguis en compte perquè no existeix! És una necessitat innecessària. És crear un calaix desastre en el pensament on posar tot el que no pots conèixer o classificar. 

És com un miratge en el desert. Tens fe que hi ha un llac, però la fe en el llac no et salva. Si no hi ha llac, la fe en el llac augmenta l'agonia. I si hi ha llac, la fe en el llac no et porta cap a ell, et porta la motivació per sobreviure, l'observació, el coneixement del medi i la matèria. 

P.D.: Vull que una creient em desmenteixi aquest text, si us plau, perquè sinó no sabré què haig de millorar dels meus arguments.

P.D.1: Si jo li dic a algú que creu en el déu cristià o qualsevol altre: “m’acompanya una sangonera invisible, és la meva deessa i quan no li agraden els arguments que em dóna la gent, escup a la cara de la persona. Demostra que estic equivocada”. “Tinc fe que existeix ja-ja perquè ara mateix t’està escopint a la cara”. Què em dirà? (a part de que sóc tonta)