Actuem contra natura, si us plau.

Em fa molta ràbia quan la gent decideix que per tenir el meu propi mode d’entendre les coses vaig errada per la vida...Em fa molta ràbia ser jo mateixa, també, aquest tipus de gent. No sé si és pel propi impuls natural, que em fa discriminar la diferència, però no m’agrada el fet de menystenir les actuacions contràries.Doncs bé, jo decideixo que la meva diferència m’agrada molt i no la vull matar.  I, alhora, en aquest anar per la vida, espero que no se’m menyspreï, (ni jo a la resta...) jajajaja...

Ho sé, difícil. I no ho faig. Si algú em diu que és de dretes doncs potser somriuré i marxaré pitant. Però quedava una mica bé com a introducció fer veure que sóc tolerant amb les idees de la resta. L'estil, mal me pese, és important. ( Si no per què tenim gats?)...

 Al cap i a la fi, només parlaré de l’ideal clàssic de l’esquerra, la igualtat, i si no li poso estil serà la mateixa cantarella de sempre.

Així doncs, em disposo a exposar l'ideal:

Comencem per un mantra tonto. Res és impossible si la gent, un gran grapat, hi creu, no? Vull dir, es va fer possible la idea d’un déu. Per què no ha de ser possible la idea de la màxima llibertat per a totes i cadascuna de les persones de la terra, la igualtat de recursos necessaris, el màxim respecte de l’ésser viu, la mínima imposició, el reconeixement de les diferències que ens fan iguales? Són idees genials, i s’hi pot creure en elles perfectament.

Aleshores, per què la gent no vol acceptar això i sí que té confiança en un déu? Per què em diuen friki per tenir fe en la igualtat de resultats?  Per què les consideren impossibles les idees d'igualtat? Per què em diuen il·lusa? Coses més estranyes s’han fet. Com per exemple, el concepte de nació. Si existeixen doncs, aquestes nocions, com ara "déu" i "nació", i es fan reals en la mesura que la gent hi creu en elles, per què no pot existir la idea d’una societat on la gent tingui la mateixa capacitat per actuar? No seria bonic?

 I la resposta: “bonic i impossible, els humans som egoistes bla bla bla blaaaaaaaaaa. A més a més, com defineixes "actuar"? I no passaria el mateix si imposes un ideal, que tothom s'acabaria matant per aquell ideal? bla bla bla" (reconec que la segona és més chunga, però hi ha solució*...)

Vale, doncs accepto aquest defecte humà (de moment, l'egoime), entesos. Tanmateix, em fa la sensació que darrere d'aquest enunciat hi ha la intuïció que la vida és com un joc, un joc on l’egoisme juga un paper molt important, i això ens dóna possibilitats. En un joc hi ha recursos limitats, i precisament, aquesta és la gràcia dels jocs. Que hi ha unes que guanyen i unes que perden ( jajajaj inteliginsia). Però...però i si la vida no ha de ser així? I si no cal que ningú perdi? Molta gent em dirà: “t’oblides que hi ha recursos limitats, no podem actuar així”. Aleshores, jo discreparia i donaria (intentaria donar) una altra solució.

Proposem-nos una nova rival, ja que ens agrada tant la competició del joc i som "egoistes". De manera que no sigui un joc per dominar els recursos entre els humans, sinó contra una altra entitat o concepte, com per exemple, la natura. Que sigui un joc Humanitat vs Natura (qui diu natura, diu selecció natural, més lleis i teories, etc). Això és, que lluitem contra els nostres instints més egoistes i ens enfoquem a ser una societat que vol, no solament perviure ella mateixa i cadascun dels seus individus, sinó que també vol ajudar i cooperar amb la resta d’éssers vius del planeta.

Anem a marcar gols a la selecció natural, sense parar. (Aquí caldria llegir a Kropotkin i el concepte d’ajuda mútua, que no ho he fet, per tant, parlo sense enteniment, jeje, esteu llegint algú que no en té ni idea, pringuis...). El fet és que vull emfatitzar el joc en l’enfrontament contra la injustícia natural que no tots els individus han de sobreviure. Doncs jo vull que sí, que absolutament tots els individus tinguin la possibilitat de sobreviure amb molt bones condicions. Crec en l’Evolució social. Una evolució que canviï la dinàmica natural. Crec que és possible que cada persona gaudeixi del mateix cercle de llibertat (actuació). Actuació! És l’ideal de sempre. No és una cosa tan difícil d’acceptar, oi que no? Hem de saber jugar bé les nostres cartes. I no sento que sigui una idealista i una il·lusa per creure això. Jo tinc fe en això a partir d’establir aquesta lluita de la humanitat contra una natura selectiva, perquè precisament, si d’alguna cosa va aquest model, és de no ser selectives, sinó inclusives. I “Inclusió” és un concepte impressionant.

(*Definint actuació a partir de la seva etimologia:  "http://etimologias.dechile.net/?acto". Per tant quan dic igual llibertat d'actuació em refereixo a la capacitat material de totes de ser tot el que totes puguem ser, ni més ni menys, arribant, doncs a un mateix nivell de desenvolupament. Sense que els impediments de l'entorn i els genètics puguin fer de les seves, en la mesura del possible. És a dir, si a mi em falta una cama, jo haig de gaudir gratuïtament d'una pròtesi, encara que això suposi un petit sobresforç per a la resta. És a dir sent solidaries, i no idiotes, però això ja és un altre tema que dóna per a una altra entrada).