Tastar la tessitura del canvi o la mort de l’idealisme.

Riure per burlar la vida. La pauta,

dic, d’allò seriós, substancial,

i pedant, de quan veig la rigidesa,

dic, transcendència, fugir corrents!

Riguem per fer-la diminuta, a ella,

insignificant , que sigui versàtil,

dic, senzilla, res d’heroiques proeses. 

                                              

Riguem de l’advers, lloem la llordesa!

Per merda dic, estimar el marró.

Sens por , sens tenir per negatiu això.

Jutgeu-ho: és penjar la submissió.

Si us plau. Tan sols amb calma, sent audaç.

La tessitura del canvi tastar.

Tenir en compte el moviment ,dins tot.

Riure les certes veritats, de tot.

De com sobrevalorat el blanc pur

en vida és, serà i per sempre, ha estat.

Més profitós és riure, en plural!

De grans, absoluts, monuments estàtics!

Amb sentits, per  turmentar el precepte.

Amb formes de  marró marrà, riguem!

No , perdoneu, que no pretenc, ni vull,

No insinuo, no, que la vida sigui

nociva, no pas. Estrictament, clar.

ni la meva intenció és ofendre,

no pas. Relativament parlant, clar.

Dic, vull dir, la vida en si, bressolada 

com a temps : el desordre i l'entropia.

Us ho prec, sort, hi ha bellesa en això:

l’humor.  Una ganyota i un consol.

Un “malgrat tots els malgrats” agredolç

Simple i conjunt, doncs persistim aquí.

Un aquí: lloc comú, singularment.

Mireu-lo, gireu els caps, fa certa gràcia...

Figures, fora bo cert desconcert!

Doncs penseu, si la curiositat

si cenyida per dogmes, defalleix,

voldríeu cera? Voldreu viure morts?

Dic, refutar el dubte i vivint cecs.

Negar l’humor, viure buits. Matar

la putrefacció, viure fingint?

Plaure norma, no riure, ni percebre.

Consumir-se. Ser talla permanent.

No respectar-se i negar-se el cos. Fer

d’irreals ineptes, tradició!

No veure pas el bru bufó, bonic.

Seguir inadvertits del món tonal.

Ric! Mes quan el ventre cridi per dins

Qui us assegurarà el pur etern? Qui?!                            

Sobre els pèls i la depilació

Gran dilema meu.Gran preocupació de certa humanitat del primer món quan arriba l’estiu i tenen prou temps per preocupar-se per això. Jo, com a bona noia d’aquest occident tan correcte, doncs també tinc aquest problema. I és que no vull depilar-me, no sé ben bé el per què, però els hi tinc una estima especials a “cadascun dels apèndixs filiformes de matèria còrnia que cobreixen la pell”. Sí, no ho sé, és ben estrany. Les males llengües diran que penso així per influència d’una gran sèrie de la infància (veure foto). Tot i que també pot ser perquè estimi massa la meva cartera com per gastar los dineros en productes per a la depilació, o potser perquè estimo massa el meu cos com per mutilar-lo o...Bueno, vés a saber, tant és. 

El fet és que no em vull depilar, però és molt difícil seguir aquesta convicció meva. Per què? Ah! Ja ja , doncs ben fàcil. Se’n pot dir Pressió Social. Una gran menystinguda que actua a l’ombra i engendra i alimenta en secret el Sentit Comú. Una es pensa que pot actuar com voldria i pam, apareix la Pressió Social i su fiel escudero Sentido Común. I aleshores per actuar com una voldria s’ha de pagar una moneda molt gran: l’ostracisme. I jo crec que no estic disposada a pagar tal preu...No només per justificar-me (que també) diré que cal tenir en compte que les humanes som animals gregaris i ens sentim molt influenciades pel que diu la nostra camada. I la meva camada tota va depilada i, tot i que el meu entorn proper no ho veu (del tot) malament, on jo em moc majoritàriament, no anar depilada és motiu de lapidació social.

Enteneu-me, practicar una moda sola és molt frustrant.

Clar que s’ha de tenir en compte una altra cosa: com expliques tu a la gent que depilar-se és similar a portar perruques altes? És a dir, una puta moda de merda que només serveix perquè algunes empreses tinguin molts beneficis a final d’any. Que aquest “m’agrada depilar-me” és un “m’agrada perquè sóc al segle XXI a Europa”. És un “m’agrada” contextual, que segons crec, només respon al nostre desig de retornar a una edat particular, això és, la maleïda infància. Sí, com tenyir-se els cabells de ros o com posar-se cremes que treuen deu anys (treuen arrugues, arrugues sinònim d’experiència, experiència sinònim de coneixement... ).

I em direu: fua Iris, t’has anat molt lluny, eh, però que molt lluny... I jo us respondré: No pas. (pausa dramàtica) I després diré: Em sap greu però no em conformo amb un simple m’agrada, vull convèncer a la gent de la futilesa (quina paraula eh? Fu-ti-le-sa) que suposa depilar-se perquè així hi hagi més gent que no es depili, i així, jo, no hagi de respirar fort abans de sortir de casa sense anar depilada ni témer el menyspreu de la societat en la qual em bellugo. Que sí, que sí ,que és molt difícil ser íntegra quan la Pressió Social és present. Si no us ho creieu, mireu l’experiment aquell dels quadrats grans i petits i com la gent modifica la seva opinió en funció del que diu la majoria.

Fins aquí el meu pamflet. Sank ui veri mux per llegir això.

I espero sincerament modificar la vostra opinió sobre els pèls.

Els pèls són bonics i ho repetiré tantes vegades com faci falta.

Atentament,

El lobby dels pèls : DÓNDE HAY PELO, HAY ALEGRIA.

Per què sóc atea?

«La idea de Dios implica la abdicación de la razón y de la justicia humana; es la negación más decisiva de la libertad humana, y lleva necesariamente a la esclavitud de los hombres, tanto en teoría como en la práctica» Bakunin, Dios y el Estado

Per què tenim tantes ganes d’autolimitar-nos? Perquè són ganes, eh... De buscar coses que estiguin per sobre de nosaltres...

A veure, vaig a situar-me en el paradigma contrari (evidentment no em situaré d'una manera gaire exacte, perquè no puc, perquè parteixo d’un paradigma diferent...però faré l’esforç d'intentar comprendre...). Així doncs, em diuen científicament que una deessa existeix. Suposarem que aquesta deessa sigui com les matemàtiques, això és, absoluta, lògica i per tant, instrument per entendre el món. Vale. Mmm....  Estudia matemàtiques si vols ser teòloga. Fi de la història.

Canviem la perspectiva: suposem que la divinitat és una consciència col·lectiva, això és, el que uneix a totes les humanes, o el que uneix a tots els éssers vius o el que uneix a tota la gent que viu a l’univers? Bueno, si suposem la primera opció vol dir ...la nostra consciència d’espècie? Això és l’instint de supervivència...marcat pels...ahà!... gens. Si suposem que és com la plastilina que uneix tots els éssers vius, emm... aquí jo ja no arribo, no entenc què es vol dir perquè si no anem ni a la una totes les humanes, no sé com podem anar a la una totes les espècies, o sigui, en el sentit de que jo entenc com es sent un marisc?  Però mai es considera transcendent un marisc, oi? Les coses religioses no tenen marisc, per tant, segur que un marisc no pot tenir essència divina, o sí, si ens fem budistes, però tampoc puc entendre-ho. A veure, què seria el que m'uneix a un musclo? Tenir ganes d’estar viva. (també marcat pels...ahà...gens). I en quant a la població de l’univers, igual, i a sobre amb el plus de que no sabem qui són les nostres companyes de la Via Làctia i companyia. O que potser cada planeta té la seva divinitat particular servei 24h?

I, per últim i en comunió amb l'anterior paràgraf, si tenim en compte que la deessa és el que uneix l'essència dels éssers vius doncs em quedo igual que abans o pitjor. Perquè ningú ha definit l’escènica de les coses d’una forma demostrable empíricament. I perquè les coses acompanyades d'aquest adjectiu tendeixen a ser bastant perilloses, i ens encaminen envers dogmatismes massa seriosos com per permetre'ns burlar-nos d'ells. Què és l'essència de les coses? Allò que fa que una cosa sigui una cadira i no una taula? D'això no se'n pot dir essència, se'n pot dir peculiaritat. Així doncs, és més guai parlar de la peculiaritat de les coses. Considero la paraula menys discriminatòria, més precisa i més apta per eliminar qüestions de fe.

Un altre canvi de perspectiva. La qüestió que sempre es remarca: si la divinitat és el que marca el principi, qui marca el seu principi? Si és absoluta en un sentit diferent a les matemàtiques, és a dir, que ho comprèn tot, que ho és tot de manera indivisible, aleshores no la podem conèixer amb el nostre enteniment relatiu, perquè serà tot, i no ens interessa saber el tot, ens interessen les parts, per tant, no té sentit, no ens servirà de res, conèixer si hi ha deessa o no, perquè al ser tot també, evidentment,  no serà res (del tot no se'n pot descartar res, jajaja, ni tan sols el propi "res").

Per tant, la idea de plantejar-se l'existència d'un ésser superior només suposarà una limitació a la noció de llibertat, que prou limitada està ja en la relativitat. Només serà l’expressió de la nostra necessitat de seguretat. De dir: "ah, som aquí perquè algú vol que siguem aquí." "hi ha una causa superior" i definitivament això ja cansa. 

De què et serveix plantejar-te que ets aquí per complir una funció? Joder, l’únic que farà això és frustrar-te en comptes de donar-te ànims per seguir vivint, no? Perquè no la trobaràs mai la teva funció, en un sentit permanent, perquè al ser transcendent negaràs l’opció de canvi i moviment. I si la trobes, il·lusòriament, segur que fotràs a algú altre amb la “teva veritat trobada”, com ara jo estic fotent algú intentant que ningú foti a ningú. Ja-ja. Això és la relativitat, però m’encanta, la relativitat i la contradicció, per oposar-se a la figura d’un absolut (però acceptant les matemàtiques, com a eina supeditada), jo estic elaborant una idea absoluta, però enteneu-me el que vull dir, com de perillós és negar el canvi, perquè negant el canvi, es nega el cos i s’accepta la puresa i tot el que comporta això: idealisme, conceptes purs i blancs i immaculats i productes de neteja. 

En conclusió, si es busca un absolut, i una cosa en la qual confiar i que doni seguretat i ajudi a entendre el món, per què no agafar, com ja he dit, les matemàtiques? Si us plau, són pacífiques! L'energia per matar a qui no pensi com vosaltres es gastarà mentre busqueu solucions a problemes matemàtics. A més a més, almenys així us assegureu que la creença sigui útil socialment, perquè es resolen problemes que poden tenir aplicació empírica , i el mal que podreu fer serà simplement pegar algú amb un cartabó quan ja no tingueu més solucions a les quals arribar (que també es pot fer molt mal, ojo! si es sap utilitzar bé clar, però bueno, alguna cosa s’havia de dir).

Enteneu doncs, per què no crec en cap divinitat?

Perquè, com diuen algunes filòsofes, és afirmar una preposició negativa. Si haguéssim d’anar afirmant tot el que creiem, però que no tenim evidència empírica, no acabaríem mai! Ostia! Hauria d’afirmar que tots els meus somnis són reals en el món físic i que tots els meus desitjos també són reals i palpables i que tu també els pots veure i que si jo imagino que hi ha un drac al meu garatge, com va dir un filòsof, també és real i mil parides més... tot el que se’ns passi pel cap ara mateix. Així que millor siguem pràctics i comencem a negar-ho. Si algun dia tens evidència empírica que déu (perquè sempre és masculí, aiiii!!! la cultura...eh?) existeix, diga-m’ho. Però no em facis acceptar una negació. I a més a més, així, per les bones, com si fos científica o almenys dient: “Però és que tu tampoc pots demostrar científicament el contrari”. I veure repetides vegades referències a aquest fantasma o monstre de la humanitat. Perquè aleshores jo també et puc dir: “ah! Però és que tu formes part del meu somni i no existeixes més que a la meva ment, però jo no puc saber el què faràs perquè ho domina el meu subconscient i no pots demostrar el contrari”. 

I si et diuen allò típic que s’ha de pensar en déu com a límit que no pot ser superat pel pensament humà, que no pot ser pensat com a concepte o idea, déu com un gran no res... Doncs...(respiració profunda) no li diguis res! No li posis nom MASCULÍ si no és res. I com que no és res, no el tinguis en compte perquè no existeix! És una necessitat innecessària. És crear un calaix desastre en el pensament on posar tot el que no pots conèixer o classificar. 

És com un miratge en el desert. Tens fe que hi ha un llac, però la fe en el llac no et salva. Si no hi ha llac, la fe en el llac augmenta l'agonia. I si hi ha llac, la fe en el llac no et porta cap a ell, et porta la motivació per sobreviure, l'observació, el coneixement del medi i la matèria. 

P.D.: Vull que una creient em desmenteixi aquest text, si us plau, perquè sinó no sabré què haig de millorar dels meus arguments.

P.D.1: Si jo li dic a algú que creu en el déu cristià o qualsevol altre: “m’acompanya una sangonera invisible, és la meva deessa i quan no li agraden els arguments que em dóna la gent, escup a la cara de la persona. Demostra que estic equivocada”. “Tinc fe que existeix ja-ja perquè ara mateix t’està escopint a la cara”. Què em dirà? (a part de que sóc tonta)

Gnossienne n.1 d'Erik Satie

Escrivim?
Sobre què?

Estimades mirades inexistents, no pretenc fer-vos passar una bona estona ni ensucrar-vos amb els meus vòmits lingüístics plens de faltes i altres "desgràcies".

Què pretenc?
Vomitar, compartir aquest vòmit i penedir-me després per haver-ho fet.

Així doncs, em presento i vomito. Bon dia estimades, em dic Farsa de Lesgrans,  sóc humana (segons crec) i m'agradaria no ser-ho. Estrictament parlant, no m'agradaria no ser absolutament res. En el fons del cervell, potser tots ho volem.

 Així camino, amb forats als peus i  intentant no córrer massa. Ja ho sabeu, la por. 

Evidentment, hipòcrita és un adjectiu ben trobat, gràcies.
Una cançó per escriure, ara? Gnossienne n.1 d'Erik Satie.